buried
“…no recordava quan ni com, i eren ells els que m’havien enterrat com un gos, els que m’havien tancat en un fèretre comú i llançat per sempre a les profunditats d’una tomba ordinària i anònima.”
Edgar Allan Poe, L’enterrament prematur (1844)

Sempre s’ha dit que la necessitat desenvolupa l’enginy. En un país com el nostre, amb una tradició i una indústria cinematogràfiques menys sòlides que la d’altres països europeus, i en el qual invertir en productes culturals és considerat un suïcidi laboral, els directors han sabut trobar la fórmula per donar-se a conèixer i competir amb el cinema nord-americà. El mateix director d’Enterrat ho ha expressat sense embuts: per filmar una pel·lícula i llavors deixar que els americans s’apropiïn de la idea i en facin un remake, val més que rodem en anglès de bones a primeres i, a ser possible, amb actors estrangers. La indústria de Hollywood necessita -i busca- el talent d’aquests joves emprenedors perquè el talent autòcton ja fa temps que mostra signes d’esgotament. Amb tot, mai no es pot saber si un film tindrà o no tindrà un èxit global. I encara és més difícil si parlem d’un gènere tan específic i minoritari com el terror. Els remakes de pel·lícules japoneses d’aquest gènere han tingut força èxit a Amèrica i a Europa. En canvi, -i només per posar un exemple prou conegut- Quarantine (2008), la versió americana de Rec (2007) va ser un fracàs estrepitós a l’altra banda de l’Atlàntic, malgrat l’èxit de públic al nostre país.

Tornant, però, a l’estrena d’aquesta setmana, puc afirmar que Enterrat, és, ras i curt, un exercici d’estil. Des dels títols de crèdit -simples i efectius-, inspirats en les creacions de Saul Bass, passant per la música -clarament Herrmanniana- composada per Victor Reyes (per un moment vaig pensar que era Danny Elfman, aficionat a imitar els scherzos de Herrmann a les pel·lícules del Tim Burton), el director ha filmat un respectuós homenatge al cinema del gran mestre del suspens. És més, estic plenament convençut que Hitchcock hauria gaudit enormement amb aquesta pel·lícula perquè conté tots aquells elements que van fer popular el seu estil de fer cinema: actors torturats en un rodatge d’autèntic malson, el públic amb l’ai al cor escena rere escena, moments de tensió amb els mínims elements necessaris, tocs d’humor negre en situacions límit, el muntatge com a pilar bàsic del discurs cinematogràfic. Es nota, doncs, que Cortés ha vist molt cinema del mestre. Tanmateix, m’atreviria a dir que, tenint en compte el limitat espai escènic on es desenvolupa l’acció -amb dignes precedents com Nàufrags (Lifeboat, 1944), del mateix Hitchcock, La Cabina (1972) d’Antonio Mercero, i Cube (1997) de Vincenzo Natali- i l’enginyós nus argumental de la pel·lícula, Enterrat podria formar part, i amb tots els honors, d’aquella famosa sèrie televisiva apadrinada per Hitchcock. Reviseu, si podeu, els episodis següents: Accident (Breakdown, 1955), Verí (Poison, 1958), i L’home del Sud (Man from the south, 1960) -on, curiosament, en aquest últim, un encenedor tenia un especial protagonisme-, i entendreu el que vull dir.

A diferència de l’episodi Accident, en què, a través de la veu en off, el personatge que interpretava Joseph Cotten anava explicant totes les sensacions i pensaments que li venien al cap -un recurs molt utilitzat en cinema- Rodrigo Cortés ha preferit que el protagonista  verbalitzi els estats d’ànim pels quals passa al llarg de la pel·lícula o que els expressi mitjançant reaccions corporals. La ràbia, l’angoixa, l’amor, la fúria, la desesperació, l’esperança, el desconcert i la frustració formen part de l’arc emocional que expressa, en uns escassos noranta-cinc minuts, Paul Conroy, interpretat de forma extraordinària per l’actor Ryan Reynolds. Reynolds, després d’aquest paper, hauria d’oblidar-se definitivament de la comèdia i dedicar-se al drama (recordareu que l’any passat va fer el ridícul més vergonyós amb Sandra Bullock a La proposta). A més, després de casar-se amb Scarlett Johansson, ha hagut de suportar l’etiqueda d’actor que ha entrat a formar part del club dels atractius, famosos, i milionaris amb nul·la o ben poca capacitat per a la interpretació. Aquesta pel·lícula, no obstant, pot fer canviar les opinions d’un bon grapat de crítics i espectadors.

Enterrat sorprendrà més d’un espectador acostumat a la cinètica habitual de les pel·lícules de terror. Aquí ens trobem davant d’un complet viatge emocional sense moure’ns del lloc, i això és tot un repte tant pel director com per l’actor. És un projecte arriscat que, sense el suport d’una distribuidora prou important, el suport econòmic de diverses entitats nacionals, i una campanya publicitària digna d’un blockbuster estiuenc, no hauria obtingut, ni de bon tros, el ressó que tindrà d’aquesta manera.

De fet, però, el més increïble de la pel·lícula -tranquils, no us explicaré pas el final!- no és que el protagonista estigui noranta minuts en un taüt de fusta repetint, una i una altra vegada, que se li acaba l’oxigen, encenent i apagant l’encenedor -amb el consum d’oxigen que això implica-, sinó que, a uns quants metres sota terra, tingui cobertura al mòbil quan hi ha gent que no en té ni al menjador de casa i ha de sortir a la terrassa per parlar amb els amics o la família. Quines mentides!

fotos: http://www.imdb.com; http://www.filmofilia.com