the-american

L’americà (The American) o la consciència de l’exili permanent. Aquest podría haver estat el subtítol de la pel·lícula dirigida per l’holandès Anton Corbijn. El film narra un fragment de la vida d’un assassí a sou que ha viscut una existència nòmada i que intenta redimir, abans no sigui massa tard, els pecats del seu passat obscur i tèrbol. Jack (George Clooney), a qui les dones anomenen Sr. Papallona -metàfora de la bellesa efímera i la fragilitat de l’existència- intenta transformar la seva vida i buscar el consol espiritual i físic, respectivament, en els consells d’un capellà (Paolo Bonacelli) i en les carícies d’una prostituta (Violante Placido). En aquest sentit, el de la tranformació o canvi, la imatge del túnel que acompanya els títols de crèdit és prou reveladora de les aspiracions que té el personatge a l’hora de reconduir la seva vida.

En aquest nou treball, l’actor George Clooney ha creat un personatge que és fred i calculador per necessitat, que no pot establir cap vincle emocional amb ningú, condemnat a vagar sense rumb fix. Un estranger que viatja a Itàlia per intentar escapar d’un passat que el persegueix vagi on vagi. Un passat que el manté permanentment desubicat. L’actor s’allunya, d’aquesta manera, de la gestualitat hiperbòlica que havia utilitzat a les comèdies dels germans Coen, que l’apropaven al Cary Grant de les screwball comedies dels anys 30 i 40. A L’americà, la mirada greu, l’estat d’alerta permanent i l’angoixa constant apropen el personatge a un clàssic francès de l’any 1967 dirigit per Jean-Pierre Melville, El silenci d’un home (Le Samouraï), pel·licula en la qual l’actor Alain Delon també interpretava un assasí a sou, solitari, silenciós, esquerp i deshumanitzat.

L’americà és el segon treball en el camp del llargmetratge del director Anton Corbijn, abans fotògraf professional i autor de videoclips dels grups U2 i Depeche Mode, entre d’altres. Potser és una simple coincidència, però sembla que un currículum previ com a director de videoclips dóna un plus de meticulositat cartesiana als directors a l’hora de planificar els llargmetratges. Un altre exemple actual de perfeccionisme cinematogràfic, i que confirma la meva teoria sobre els directors de videoclips, és David Fincher, amb similar currículum visual, i de qui veurem ben aviat The Social Network. Quant a Corbijn, puc afegir que va fer el pas al món cinema l’any 2007 amb la pel·lícula Control, una aproximació a la vida del cantant del grup post-punk anglès Joy Division. Pel seu segon llargmetratge, Corbjin va decidir reescriure un guió que li havien fet arribar -i que no va trobar gaire interessant en una primera lectura-, basat en el llibre de Martin Booth Un cavaller molt reservat (1990), al qual va aportar les seves pròpies idees i una concepció visual allunyada dels convencionalismes del cinema d’acció nordamericà modern. Per ser només el seu segon llargmetratge, haig de dir que L’americà està filmada de forma magistral amb un èmfasi especial (cosa força òbvia, tenint en compte el passat del seu creador) en la fotografia. Una pel·lícula aparentment senzilla, però llargament meditada. La meticulositat amb què il·lustra els moments en què el personatge central construeix el fusell, és una bona mostra de la minuciositat amb què ha estat filmat el llargmetratge. Cal destacar, a tall d’exemple, la prodigiosa planificació de la persecució pels carrerons del poble (un espai aprofitat al màxim!). Carrerons estrets, foscos, humits, en els quals s’amaga l’amenaça a cada cantonada. L’ús dels primers plans, o els plans que filma des de l’espatlla del personatge: plans tancats -al més pur estil Hitchcock- que accentuen la sensació d’angoixa en l’espectador, ja que no pot veure allò que envolta el protagonista. En reduïr-se el camp de visió, la tensió que es crea és insuportable. També és brillant el contrast entre l’exterior i l’interior, entre els plans generals del poble adormit entre les muntanyes, envoltat per la boira. Un poble -situat a la regió italiana dels Abruços- d’aparença tranquil·la, però on es respira una calma tensa, on el temps sembla haver-se aturat, i on encara es poden escoltar les cançons italianes dels 50 i 60: la sensual Bambola de Patty Pravo, i un clàssic com Tu vuò fa’ l’americano de Renato Carosone, cançó utilitzada, curiosament, pel director anglès Anthony Minghella en una adaptació d’un relat noir -amb assassí inclòs- de Patricia Highsmith ambientat també a Itàlia: El talent de Mr. Ripley (The Talented Mr. Ripley, 1999). Un poble, en definitiva, que esdevé una trampa mortal, un laberint en el qual s’hi amaga la mort, la soledat, la sordidesa de la prostitució, els secrets inconfessables, on es fa difícil la remissió dels pecats, i que emparenta el film amb un western magistral: em refereixo a Sense perdó (Unforgiven, 1992) de Clint Eastwood.

L’americà és una agradable sorpresa visual per la seva senzillesa expositiva, alhora que conté una gran càrrega psicològica. Una pel·lícula ben planificada i interpretada de forma efectiva pel conjunt d’actors que n’integren el repartiment. Tot un regal per a espectadors cansats de les prodigioses persecucions absurdes que s’acumulen a empentes i rodolons en els thrillers americans moderns. Un bon entremès per començar amb bon peu la tardor cinèfila.

fotos: http://extracine.com; http://www.collider.com