1

Avui dia és gairebé un tòpic afirmar que el cinema del director novaiorquès Woody Allen és més apreciat a Europa que no pas als Estats Units. D’entre els ciutadans europeus, els barcelonins, sempre li han donat un suport incondicional, han omplert les sales on es projectaven les seves pel·lícules, i han demostrat una passió i una devoció reconegudes pel mateix Allen.

És per això que el director ha volgut recompensar aquest fervor amb un regal en forma de pel·lícula. Amb Vicky Cristina Barcelona, Allen ens diu: “us ho devia i aquí teniu, doncs, el meu obsequi”. Una postal bucòlica de Barcelona (i també d’Oviedo), una mena de reportatge publicitari d’hora i mitja pels paratges més idíl·lics i els monuments més emblemàtics de cada ciutat. Tot un tresor curull d’idees per a touroperadors espavilats! A alguns, els ha semblat una pel·lícula desganada, una mena d’encàrrec, el compliment d’una promesa. Però malgrat els comentaris poc entusiastes que el film ha rebut, Vicky Cristina Barcelona és, en definitiva, l’univers Allen traslladat a Barcelona, amb les seves virtuts i els seus defectes.

La rapidesa amb què el director filma les seves pel·lícules fa que algunes escenes semblin poc treballades. És cert que les moltes repeticions d’una escena poden restar naturalitat i espontaneïtat al treball dels actors però, de vegades, per afavorir l’espontaneïtat s’actua amb massa precipitació. I en l’aspecte tècnic, ha resultat ser un cineasta poc curós, i no és pas la primera vegada. Són imaginacions meves o en alguns moments les imatges, sobretot en algunes escenes interiors, semblaven desenfocades? Quant als personatges, podríem dir que són un xic estereotipats. Dues turistes americanes (l’una, una puritana romàntica però reprimida; l’altra, fascinada per les passions europees, i més concretament les llatines), un pintor bohemi (un Javier Bardem que s’allunya de forma convincent del personatge d’Anton Chigurh) i una exdona neuròtica i combativa (brillant la interpretació de Penélope Cruz en una versió espanyola de les maggiorate del cinema italià, amb uns diàlegs realment divertits!).

L’altre personatge de la pel·lícula és, evidentment, Barcelona (Oviedo hi apareix de forma més aviat testimonial). Allen ha decidit retratar la ciutat en qualitat de turista. És cert, doncs, que ha perpetuat alguns tòpics i ha barrejat elements culturals contradictoris. Però, per a tots aquells que s’estan esquinçant els vestits en veure en pantalla gran una Barcelona allunyada de la realitat, els voldria fer una reflexió: és més real la Nova York de Woody Allen a Manhattan (1979), per exemple, que la retratada per Scorsese al llarg de la seva filmografia? Són simplement, al meu entendre, dues visions d’una mateixa ciutat. Amb Vicky Cristina Barcelona, crec que el director ha volgut buscar a Barcelona, sense tenir-ne el mateix bagatge vital i cultural, els mateixos encants que troba a Manhattan. Per això l’hem de censurar?

Aquesta visió confusa de la realitat social i cultural del nostre país que Allen ha projectat a la pel·lícula és, en gran mesura, culpa nostra. Alguns han esmentat la incongruència de sentir uns acords de “El noi de la mare” quan l’acció es desenvolupa a Astúries. O el fet d’assistir a un mini concert de guitarra espanyola en un local de Barcelona. No és cert, però, que miniatures de la Sagrada Família o del Parc Güell conviuen en els aparadors de les rambles barcelonines amb toros espanyols, nines vestides de sevillana i ampolles de vi del tio pepe amb el barret de torero inclòs? Com voleu que un estranger no es confongui? Potser abans de fer observacions sobre la idea que Woody Allen té de Barcelona, hauríem de plantejar-nos quina és la imatge que volem vendre de la nostra realitat a l’estranger.

fotos: http://www.cinencuentro.com
Aquest article es va publicar a la pàgina web Impuls d’Opinió el setembre de 2008.