You-Will-Meet-a-Tall-Dark-Stranger-movie-image

“La vida és una ombra que passa, un conte contat per un idiota, ple de soroll i de fúria, que no significa res.” Aquesta frase demolidora extreta de l’acte cinquè de l’obra Macbeth, de William Shakespeare, combinada, paradoxalment, amb l’optimisme de la cançó When I wish upon a star de Leigh Harline i Ned Washington, il·lustra de manera perfecta l’essència de la filosofia del director Woody Allen. Tot i que l’existència és un desastre monumental, val més que ens hi enfrontem amb un somriure si no volem acabar malament. Encara que sigui un somriure cínic, ens permetrà, si més no, burlar els designis d’aquest narrador pervers que ens ha concedit la gràcia (més cinisme!) de la presència en aquest escenari ple de soroll i de fúria.

Tots tenim la necessitat de creure en les nostres potencialitats, en les possibilitats que la vida ens pot oferir. Llegim els horòscops, encara que no hi creguem del tot. Contemplem, incrèduls, els programes amb mèdiums de pa sucat amb oli que pretenen endevinar el futur. Fins i tot ens dediquem, amb veritable desesper, a fregar els cupons de la rifa de nadal al nas de la bruixa d’or de Sort. El missatge és clar: a vegades és millor viure d’il·lusions que dependre de la medicació. O, per dir-ho d’una altra manera, necessitem de petites il·lusions vitals per poder sobreviure. Així ho insinua Woody Allen a la seva nova pel·lícula Coneixeràs l’home dels teus somnis (You will meet a tall dark stranger).

Com és costum en la filmografia del director, la pel·licula s’estructura al voltant de  fragments d’històries quotidianes que s’entrellacen i que fan avançar la trama. Personatges que es troben i es perden, una i una altra vegada, en un entorn urbà. Una mena de laberint de relacions humanes i professionals que manté els personatges en un estat permanent d’angoixa, desorientació i desconcert davant les imprevisibles giragonses de la vida.

A causa d’un divorci inesperat, Helena Shepridge (una magistral Gemma Jones), decideix  aferrar-se amb dents i ungles a un somni il·lusori on tot sembla positiu i possible. Creu fermament en les predicciones de Crystal Delgiorno (Pauline Collins), una falsa endevina que l’anima i li dóna esperances, i que, fins i tot, es permet el luxe d’opinar sobre el futur de la seva filla i el seu gendre, en plena crisi professional i matrimonial. Potser Helen ja sap que l’estan enganyant, però la negació de la veritat, l’addicció a aquesta il·lusió, li permet continuar amb la seva vida. Helen és el punt de partida, el personatge central al voltant del qual el director novaiorquès contrueix un seguit de vides i d’històries que s’aniran desenvolupant al llarg de l’hora i mitja que dura la pel·lícula.

No voldria fer servir l’expressió viure de renda perquè podria semblar que desmereixo l’esforç anual que fa un cineasta de 74 anys a l’hora de bastir una estructura dramàtica en forma de guió. Però el cert és que Woody Allen reformula i reelabora, una vegada més, el seus temes de sempre per donar-nos el mateix sota una nova aparença. Les crisis de parella, les segones oportunitats, l’atzar de la vida, la por al fracàs vital i professional, el bloqueig creatiu, les passions d’homes adults per jovenetes eixelebrades, els interessos materials i sexuals, més que no pas artístics, que impulsen els marxants d’art, etc. Tanmateix, pensar i dirigir una pel·lícula, encara que sigui reescrivint i revisant temes que ja formen part del teu corpus cinematogràfic, no és pas una tasca senzilla, tal com el mateix Allen ha manifestat en més d’una ocasió. Cal escriure uns diàlegs que tinguin certa coherència, i que el conjunt del guió tingui cert sentit, cal buscar el finançament adequat, fer coincidir les agendes dels actors amb les dates de rodatge, i un cop acabat el rodatge, muntar, estrenar, i concedir entrevistes promocionals. Pel sol fet de ser capaç de tirar endavant una empresa d’aquestes característiques, any rere any, sense interrupcions, ja hauríem d’apreciar la seva tasca. El que sí és cert és que, arribats a aquest punt de la seva carrera, quan Allen ja ha donat al món les seves obres mestres, es deixa estimar -i no se n’avergonyeix- pels seus seguidors incondicionals (presentacions al nou Centre Cultural Niemeyer d’Avilés com si es tractés de la nit dels Oscar, cues per assistir als seus concerts de la New Orleans Jazz  Band), plenament conscients que el talent sorgeix molt de tant en tant. En la resta dels casos, com en aquesta pel·lícula, els fans només trobaran un grapat d’acudits enginyosos i alguna sorpresa interpretativa, tot plegat embolcallat en la forma d’un agradable passatemps cinematogràfic.

http://www.ramascreen.com; http://www.collider.com