The-Twilight-Saga-Eclipse-movie-image
Atenció: la lectura d’aquest article podria ferir la sensibilitat d’aquelles persones que no hagin vist la pel·lícula Eclipsi, o alguna de les altres dues que conformen la saga Crepuscle. Per altra banda, si no n’heu vist cap i no teniu pensat de veure-les mai, suposo que podeu clavar-hi els ullals, a l’article, és clar!

El vampir ha mort, llarga vida al vampir! Bé, no exactament. Aquesta frase històrica que s’utilitzava durant la proclamació del nou monarca, després de la mort del seu predecessor, no seria tècnicament aplicable en aquest cas. Com bé sabeu, un vampir no pot morir, és el no-mort per excel·lència. Tanmateix, el que sí pot morir d’agonia és la representació del vampir a la gran (o petita) pantalla. Val a dir que ja feia un temps que aquestes criatures de la nit no mostraven els ullals i la pal·lidesa glamurosa en un cinema. La darrera aparició digna de menció, i que feia justícia a aquests incansables cercadors d’hemoglobina turmentats, és del 1992, any en què Francis Ford Coppola va enlluernar el món amb la seva luxosa (i personalíssima) adaptació de la novel·la de l’irlandès Abraham Stoker. Aquests darrers tres anys, però, els vampirs han tornat a caminar entre els vius, i s’han convertit en un fenomen planetari gràcies a les adaptacions de les novel·les escrites per la mormona Stephenie Meyer.

Des del 2008, i fins ara, tres de les quatre novel·les que configuren aquesta saga de vampirs adolescents s’han convertit en pel·lícules: Crepuscle (Twilight, 2008), Lluna Nova (New Moon, 2009) i Eclipsi (Eclipse, 2010). Però el cas és que no només el cinema ha experimentat el ressorgiment d’aquestes criatures durant aquests últims anys. La televisió també s’ha convertit en un nínxol vampíric. El canal per cable HBO emet actualment la tercera temporada de True Blood (2008-2010). Aquest estiu, TV3, la nostra, ha començat a emetre Diaris de vampirs (The Vampire Diaries 2009-2010) del canal americà CW (canal creat de la fusió de CBS i Warner Bros), precisament el mateix que ha estat oferint des de l’any 2005 (la darrera temporada es va acabar el passat mes de maig) la sèrie Sobrenatural (Supernatural 2005-2010), en la qual dos germans, Sam i Dean Winchester, es dedicaven a l’extermini de tot tipus de monstres, entre els quals hi havia, com no, els entranyables vampirs. Crec, doncs, que, amb tot aquest material audiovisual, no anirem errats si afirmem que estem vivint una nova edat d’or de la literatura i el cinema de vampirs.

Tornant a la pel·lícula que ens ocupa, Eclipsi es va estrenar mundialment el dia 30 de juny, just quan els adolescents començaven les vacances estiuenques i es podien permetre el luxe d’esbrinar com es resolien les tribulacions sentimentals de Bella (Kristen Stewart) sense haver de pensar que havien de tornar aviat a casa per acabar els deures (estratègies del màrqueting!). La pregunta que un espectador no adolescent es planteja un cop acabada la projecció és la següent: era realment necessari allargar un argument ben simple quan, en realitat, amb una sola pel·lícula podien haver filmat una bonica història d’amor adolescent? A més a més, tot i que la protagonista femenina té el cor dividit entre dos nois, Edward (Robert Pattinson) i Jakob (Taylor Lautner), un vampir i un home-llop respectivament, ja des de la primera pel·lícula intuïm com acabarà la cosa. La resposta a aquestes dues qüestions tan poc transcendents és ben simple. No hem d’oblidar que el cinema és un negoci. Si es poden fer tres pel·lícules gairebé iguals, i guanyar el triple de diners, per què fer-ne només una?

Dit això, seria massa fàcil atacar un llargmetratge pensat i destinat a un públic adolescent, pel simple fet de ser un producte comercial. En conjunt, la trilogia té els seus encerts i els seus errors, tot i que aquesta tercera part és la més fluixa, perquè encara es fa més visible la feblesa d’un guió que, com ja he dit abans, s’esgotava a la primera part. Tret del triangle amorós que s’estableix entre els tres personatges principals -i que recorda vagament la relació que hi havia entre Heathcliff, Catherine Earnshaw i Edgar Linton en els erms de Yorkshire a la novel·la d’Emily Brontë Cims Borrascosos-, la resta de personatges i subtrames tenen poca entitat i susciten poc interès.

Hi ha un tema, però, força interessant i destacable, tot i que, cal dir-ho, tampoc és cap novetat dins l’univers vampíric. Ja apareixia com a substrat de la novel·la més coneguda d’Anne Rice, Entrevista amb un vampir. La immortalitat del vampir contraposada a la inevitable finitud de la vida humana. El vampir era conscient que tot allò que coneixia, la realitat que l’envoltava abans de convertir-se en un vampir havia desaparegut o desapareixeria amb el anys, fet que li produïa una terrible sensació de solitud i desarrelament. El no-mort esdevenia, d’aquesta manera, un ésser descontextualitzat per definició. Aquest tema es trasllada a un pla romàtic a la pel·lícula Eclipsi. Quan Edward s’enamora de Bella haurà d’enfrontar-se a un dilema: convertir-la en vampir, és a dir, matar-la per amor, o deixar que el temps segueixi el seu curs, i veure com la seva estimada envelleix mentre ell roman jove eternament. I, llavors, el dubte que sorgeix és un altre: resistirà l’amor quan arribi la decrepitud física de Bella? Afegim a aquest rerefons unes gotes de la Shakespeariana Romeu i Julieta, en el sentit que els dos amants no poden viure junts per impediments familiars i decideixen posar fi a la seva vida: separats en vida i units per la mort. El resultat que obtenim és més o menys el contingut aprofitable d’aquesta trilogia.

Com ja he dit abans, seria massa fàcil criticar aquest fenomen de masses, pel simple fet de ser-ho. El fet que agradi a molta gent no vol dir, automàticament, que sigui un producte dolent. Tanmateix, defensar l’indefensable tampoc seria just ni lògic. A part dels interessants plantejaments argumentals abans mencionats, hi ha un seguit d’aspectes tècnics, de guió i d’interpretació que no mereixen la mateixa aprovació si ens posem una mica estrictes i analitzem el film des del punt de vista cinematogràfic.

Posem, per exemple, la utilització del moviment a càmera ràpida per mostrar el caràcter sobrenatural dels vampirs. Ja a la pel·lícula muda Nosferatu de Friedrich Wilhem Murnau s’utilitzava un efecte de càmera similar per crear la sensació que estavem davant d’un ésser que no responia a les lleis de la natura. Estem parlant de l’any 1922 i vista avui dia, aquesta decisió, i l’efecte que produeix a la pantalla, ens pot provocar una mitja rialla còmplice per la innocència d’aquells creadors. En aquest nou mil·leni, però, l’ús d’aquesta tècnica provoca una riallada d’incredulitat. Cada vegada que algun dels vampirs es posava a córrer a velocitats que desafien les lleis de la física, un servidor no va poder evitar una desafortunada comparació cinèfila amb el cargol supersònic que apareixia a la primera part de La Història Interminable (The Never Ending Story, 1984). Des del meu humil punt de vista, el moviment a càmera ràpida en aquesta pel·lícula és un error.

Assumint que els diàlegs en un producte cinematogràfic destinat al públic adolescent no poden ser gaire transcendents, és veritablement irritant escoltar certes frases que, a sobre, subratllen imatges que, fins i tot, s’entendrien sense paraules. En una festa, Jakob regala un braçalet a Bella, amb una figura de fusta d’un llop i li diu: “l’he fet amb les meves pròpies mans”, a la qual cosa Bella respon immediatament: “així que l’has fet amb les teves mans, oi?” Crec que sobra qualsevol comentari. Segurament els guionistes pensen que els adolescents són estúpids. El pitjor del cas és, però, que aquest tipus de diàlegs ximples es produeixen més d’una vegada al llarg de la pel·lícula.

Quant als actors, l’actuació de Robert Pattison en el paper del vampir Edward és acceptable. El posat lànguid i la distància que crea respecte de la gent que l’envolta i sobretot de Bella, li confereix aquella aura d’heroi romàntic i misteriós (que entronca amb els personatges masculins de les novel·les de les germanes Brontë). Però si aquesta actitud l’arrossegues durant tres pel·lícules i no mostres cap tipus d’evolució en el personatge, al final, allò que semblava interessant acaba cansant.

Kristen Stewart tampoc s’hi llueix gaire. En un primer moment vaig pensar que actuava intentant mostrar apatia, avorriment i cansament. Tal i com es comporten moltes vegades els adolescents en aquesta etapa difícil de la vida. Però després de veure-la també a les entrevistes de promoció de la pel·lícula, em sembla que el millor que podria fer és apuntar-se a una clínica de desintoxicació. Això, o dormir durant unes quantes setmanes per veure si es treu la son de sobre. I el tercer en discòrdia, l’actor -en alguns casos, un qualificatiu certament sobrevalorat- Taylor Lautner, tenia dues opcions. Dedicar-se a posar per catàlegs de roba interior masculina, o bé dedicar-se al cinema, on també (i per exigències del guió, és clar!) pot anar literalment descamisat durant la major part de la pel·lícula. Fins i tot els guionistes ja s’han permetès el luxe de fer broma sobre aquest assumpte. Què més puc dir-hi?

Eclipsi és una història bàsicament romàntica amb un element sobrenatural que queda massa diluït entre la música de Claude Debussy, les caigudes d’ulls del Robert Pattison i les escenes en camps de floretes amb filtre difuminat a l’estil Love Story. Si pretenia ser una pel·lícula de vampirs, traeix l’element més bàsic d’aquest tipus de produccions: la transgressió. On és la sang? on és l’erotisme? Fins i tot el Dràcula de Coppola, a pesar del romanticisme que destil·laven les seves imatges, contenia algunes escenes amb una càrrega sexual força explícita. En fi, la cançó dels títols de crèdit de la sèrie de vampirs True Blood ho diu ben clar: “before the night is through / I wanna do bad things with you” (abans que s’acabi la nit / vull fer coses dolentes amb tu). I a Eclipsi, de dolenteries, ben poques.

fotos: http://www.collider.com; http://www.daemonsmedia.com