The Proposal

Arriba l’estiu i comencen les rebaixes. No només en la roba i els complements sinó també en les estrenes cinematogràfiques. La gran maquinària de Hollywood ens ofereix productes que tenen descomptat no només el 50% o el 70% de les idees i el talent sinó, directament, el 100%. La proposta (The proposal), de la directora Anne Fletcher, n’és un clar exemple. És una pel·lícula amb un descompte tan brutal d’idees que es fa difícil localitzar alguna espurna d’originalitat. Sí, ja sé que avui dia no és gens fàcil ser original, però si la voluntat és de dedicar-se al reciclatge cinematogràfic, com a mínim, caldria fer-ho amb una mica de gràcia. I, precisament, la gràcia és la gran absent d’aquesta comèdia. Fent ús d’una expressió mèdica, la podríem qualificar, ras i curt, d’encefalograma pla de principi a fi.

L’argument és simple: Margaret Tate (Sandra Bullock) és una editora prestigiosa que es veu obligada a casar-se amb el seu ajudant Andrew Paxton (Ryan Reynolds) per mantenir el seu visat als Estats Units i evitar, així, d’ésser deportada al Canadà. L’actriu intenta crear un personatge despòtic, fred i ambiciós. Una mena de Miranda Priestly –el personatge que interpretava Meryl Streep a El Diable vesteix de Prada (The Devil wears Prada, 2006)– de la indústria literària. Sé que les comparacions sempre són odioses, però la Bullock no li arriba, a la Streep, ni a la sola de les sabates. No hi ha naturalitat, subtilesa ni fina ironia en el seu personatge. El seu partenaire a la pel·lícula tampoc en surt gaire ben parat. Ryan Reynolds es passeja amb desgana per la pantalla amb cara de babau, i amb una gestualitat gairebé nul·la. M’atreviria a dir que un pal d’escombra té més gràcia i expressivitat.

La pel·lícula conté escenes que provoquen autèntica vergonya aliena. A tall d’exemple, en mencionaré només dues, de veritablement antològiques: la ridícula dansa –per invocar l’esperit de la fertilitat- que realitza l’àvia de la família Paxton -una desaprofitada Betty White- al mig del bosc que arriba al patetisme quan entra en escena l’inefable Sandra Bullock; o bé, l’escena que es desenvolupa en una mena de taverna de pescadors amb un stripper local de pa sucat amb oli que no fa riure… ni a les iaies!

La proposta pretén ser una comèdia sobre la lluita de sexes, però queda a anys llum de l’enginy de les pel·lícules del Hollywood clàssic: La fera de la meva nena (Bringing up Baby, 1938), Lluna nova (His girl Friday, 1940) o La costella d’Adam (Adam’s Rib, 1949), per citar-ne només unes poques. A tots aquells a qui no espantin les pel·lícules en blanc i negre, no se n’haurien de perdre cap de les tres, especialment La fera de meva nena del director Howard Hawks, amb una parella d’actors amb autèntic glamur i una química explosiva: Katharine Hepburn i Cary Grant. Al costat d’aquelles comèdies, La proposta és una pel·lícula mancada d’emoció, de vida, de naturalitat i espontaneïtat. No té capacitat de sorpresa, és plena de tòpics rancis i acudits sense ni un pessic d’humor i amb un gavadal de situacions absurdes, ridícules i previsibles. Sincerament, podrien haver-se estalviat els diners que ha costat i invertir-los en alguna obra benèfica o, senzillament, destinar-los als nens pobres de l’Àfrica. La humanitat seria un lloc més feliç. I més d’un espectador… també!

fotos: http://www.impawards.com; http://www.aceshobiz.com
Aquest article es va publicar a la pàgina web Impuls d’Opinió el mes de juliol de 2009