No cal dir que cada nova estrena de l’estudi Pixar s’ha convertit, al llarg dels anys, en tot un esdeveniment. Un autèntic fenomen social i cultural transgeneracional. I cada vegada que es produeix aquest nou infantament creatiu, els bons aficionats a l’animació, hem de treure el reclinatori i resar perquè Sant John Lasseter i els seus acòlits gaudeixin d’una llarga vida i ens puguin obsequiar amb noves obres mestres de l’animació digital. Us sembla que exagero? Em sembla que no.

Amb l’estrena de Toy Story l’any 1995, Pixar Studios iniciava una nova edat d’or (la tercera, i en aquest cas, digital) en el món de l’animació americana després de la revolució que va suposar el primer llargmetratge animat produït per Walt Disney l’any 1938, La Blancaneu i els set nans (Snow White and the Seven Dwarfs), i d’una segona etapa d’esplendor, també de l’estudi Disney, a partir del 1989, any en què s’estrenava La Sireneta (The Little Mermaid). Dirigida per Lee Unrkich, Toy Story 3 és el capítol final d’una trilogia antològica que ens ha regalat moltes alegries, i moments de diversió i emoció que moltes altres creacions amb actors reals només han pogut somiar. Us podeu oblidar, fins i tot -ja que parlem de cinema d’animació-, dels avenços que s’han aconseguit amb la tècnica anomenada capture-motion (captura de moviment) que ha permès a Robert Zemekis dirigir tres experiments cinematogràfics impecables a nivell tècnic (The Polar Express, 2004; Beowulf, 2007; i A Christmas Carol, 2009), però mancats d’ànima, un element essencial per poder dir que una pel·lícula no és només bona sinó genial.

Durant aquests darrers quinze anys, els creadors de Pixar han estat capaços de traslladar als llargmetratges d’animació la gramàtica bàsica del cinema: les el·lipsis temporals, la profunditat de camp, l’ús expressiu dels plans, els muntatges paral·lels… L’essència de la narració cinematogràfica. A més a més, a la trilogia Toy Story, han unit dos dels gèneres més estimats pels cinèfils -i pilars bàsics del setè art ja des dels seus inicis-, el western i la ciència-ficció, a través dels dos personatges principals, el cowboy Woody i l’astronauta Buzz Lightyear. La perfecta conjunció entre  classicisme i modernitat, que, en definitiva, és la marca de la casa.

Toy Story 3 és una pel·lícula cuidada fins al més mínim detall, una festa visual per a petits i grans amb escenes d’acció trepidants, i una seqüència incial que és un clar homenatge als films d’aventures d’Steven Spielberg. Però no només hi ha acció i humor. A la pel·lícula també hi tenen cabuda conceptes més complexos com l’abandó, la venjança i la traïció. En aquest tercer capítol, Woody i Buzz (objectes físicament immutables), hauran d’assumir que el seu propietari, l’Andy, s’ha fet gran i ha d’anar a la universitat i, per tant, a partir d’ara, els jocs infantils ja no tindran cabuda en el seu univers vital. La transició cap a la maduresa és un tema que ja apareixia en un altre gran clàssic de la literatura infantil i juvenil. Em refereixo, és clar, a Peter Pan, de l’escriptor James Matthew Barrie. El pas del temps era un motiu de preocupació tant pel capità Hook, l’adult que sentia la mort a prop -simbolitzada pel tic-tac del rellotge que s’havia empassat el cocodril-, com per Peter Pan, el nen que no volia créixer i enfrontar-se a les responsabilitats de la vida adulta. Toy Story 3 situa l’acció just en aquest moment de transició en què deixem enrere la infantesa i ens hem d’enfrontar als canvis que la vida ens té reservats. Serà l’última aventura abans de passar pàgina i dirigir-nos cap a l’infinit i més enllà.