coraline_11

Hi havia una vegada un artesà anomenat Henry Selick que, igual que el vell Geppetto, creava petits ninots, no de fusta, sinó de silicona, espuma de làtex i resina. Després els donava vida, no a través de la màgia d’una fada, sinó gràcies a una tècnica cinematogràfica anomenada stop-motion. Aquest creador va somiar una vegada que el rei de les carbasses segrestava el Pare Noel i provocava un Malson abans de Nadal (The nightmare before Christmas, 1993), que un noiet orfe anomenat James vivia mil i una aventures dins un préssec gegant (James and the Giant Peach, 1996) i que una heroïna creuava una petita porta que la menava cap a un món perfectament imperfecte i, en el fons, pervers (Coraline, 2009).

Cal dir-ho una i mil vegades, Els mons de Coraline és un esglaó més en la prodigiosa carrera del seu director-creador, Henry Selick. Ens mostra, una vegada més, la seva passió pel detall i per portar fins a límits insospitables un tècnica, l’stop-motion (la creació de la il·lusió de moviment d’objectes estàtics), amb la qual, un altre geni dels efectes especials artesanals, Ray Harryhausen, ja va il·luminar, amb dinosaures i herois mitològics, les fantasies de molts adolescents de les dècades dels anys 50, 60 i, fins i tot, dels 70.

Els mons de Coraline, adaptació d’una de les novel·les de l’escriptor anglès Nick Gaiman, destaca per una elaboradíssima i elegantíssima composició dels plans i una posada en escena enlluernadora –fruit, no només de la visió del director, sinó també de la de l’il·lustrador i dibuixant Japonès Tadahiro Uesugi-, que allunyen la pel·lícula del simple divertimento infantil i l’acosten més al cinema per a adults. De fet, ja fa temps que el cinema d’animació ha deixat de ser un terreny exclusiu per a la mainada i ha fet seves les tècniques, les formes i els temes dels films d’acció real.

En el terreny visual -igual que la petita Dorothy en El màgic d’Oz (The Wizard of Oz, 1939) passava del blanc i negre de Kansas al technicolor del món d’Oz-, Selick ha establert una clara divisió entre el món real i el món paral·lel que descobreix la protagonista. Els colors grisos i apagats, els dies eternament plujosos i plens de fang, les habitacions de la casa despullades de qualsevol ornament, que fan de la llar un lloc fred i poc confortable, donen pas a una realitat acollidora, perversament ensucrada, on, en el fons, s’hi amaga un cruel despotisme.

Res és el que sembla. Tot és, però, al mateix temps, una aparença de realitat. En aquest sentit, les paraules que utilitza Amadeu Viana en el pròleg de l’edició de Quaderns Crema del llibre A través de l’espill, de Lewis Carrol, ens poden servir com a clau per entendre el film que ens ocupa: “la utopia ensenya –desemmascara- les nostres paradoxes i contradiccions, a còpia de dreçar sentits alternatius per a les coses que ens són conegudes.” Coraline inicia un viatge a la recerca d’un país de les meravelles per fugir d’un món que li sembla imperfecte. En aquest univers paral·lel, els seus pares –però, sobretot, la seva mare- es mostren excessivament complaents amb la petita: li cuinen pastissos, li concedeixen tota la seva atenció i l’acaronen amb dolces paraules com si fossin un parell de flautistes d’Hammelin o la versió domèstica de les sirenes que intentaven seduir Ulisses.

Ben aviat, Coraline s’adonarà que aquesta nova realitat és plena d’egoisme i destrucció, i descobrirà per què tant les persones com les nines tenen botons enlloc d’ulls. Potser és una associació d’idees un xic massa agosarada, però, a un servidor, aquests botons-ulls misteriosos li van recordar aquell ull que compartien les moires gregues, tres éssers mitològics que personificaven el destí dels homes –i en les quals Shakespeare es va inspirar a l’hora de crear les tres bruixes que apareixien a Macbeth. A través dels botons-ulls, la falsa mare pot veure i controlar el destí i les vides dels éssers d’aquest món paral·lel i, alhora, li serveixen per observar quines són les angoixes i els anhels de la gent del món real. Així pot atreure tant els adults com la mainada cap a la seva perversa i sinistra teranyina…

I vet aquí un gos, vet aquí un gat –negre, i no pas de Cheshire!-, aquest humil espectador dóna el seu comentari per acabat!

Aquest article es va publicar a la plana web Impuls d’Opinió el mes de juny de 2009