5zwu2orstkkju5q3qwmqja0wkhp1

“Si les abelles desaparaguessin de la Terra, a l’home només li quedarien quatre anys de vida.” Aquesta frase, falsament atribuïda a Albert Einstein, apareix a la pissarra de l’aula on ensenya el professor Elliot Moore (Mark Whalberg) a la pel·lícula L’incident (The happening). Pot semblar un element aparentment intranscendent però és amb l’acumulació d’aquests petits detalls inquietants que el director M. Night Shyamalan construeix un relat fílmic sobre l’apocalipsi de la humanitat.

Amb un missatge de caire ecologista, el film pretén ser un advertiment sobre el dany que l’home infligeix a la naturalesa en nom de la ciència i el progrés. Mitjançant la ficció, el director planteja la possibilitat que uns altres organismes vius, que comparteixen el planeta amb l’ésser humà, utilitzin un mecanisme d’autodefensa contra un virus -en aquest cas l’home!- que els està amenaçant: es tracta, doncs, d’una revolució natural que intenta contraatacar una  revolució industrial desmesurada.

En el seu aspecte formal, L’incident, és l’antítesi d’una pel·lícula de terror i ficció científica convencional. Allunyat dels plantejaments catastrofistes del tipus Independence Day o La guerra dels mons, Shyamalan –igual com ja va fer a Senyals (Signs, 2002)- s’endinsa per camins minimalistes a l’hora d’explicar una tragèdia d’abast mundial. S’atreveix a subvertir el gènere en què s’inscriu el film de la mateixa manera que ho va fer Hitchcock a Els Ocells (The birds, 1963): l’amenaça apareix de forma natural, sense efectismes, en la vida tranquil·la d’una comunitat; l’horror es mostra, amb tota cruesa, a la llum del dia.

La pel·lícula es pot interpretar com una broma pesada, una malson. Fa l’efecte que ens endinsem, juntament amb els personatges, en la mítica -i catòdica- dimensió desconeguda. Les pobres criatures que pul·lulen per aquest univers fílmic es veuen abocades a uns turments cada vegada més horripilants. El director es transforma, doncs, en un demiürg que gaudeix fent patir els seus personatges. Els tortura, els envolta de l’horror més incomprensible, els fa córrer per un camp de mines emocional amb esclats de por cada vegada més macabres per provar-ne la seva resistència. Hitchcock, el referent més immediat del director, també era un autor a qui agradava torturar els seus personatges, sobretot els femenins -i de passada també les actrius que els interpretaven! Shyamalan, a diferència de Hitchcock, que s’enfurismava perquè li imposaven finals massa complaents, posa ell mateix el fre i li surt la vena neoconservadora, i un pèl carrinclona en el darrer tram de la història. El final, massa feliç, de la parella protagonista, trenca, al meu entendre, el to pessimista que fins aquell moment havia tingut la pel·lícula. Els diàlegs, i el repartiment actoral en conjunt, tampoc en surten gaire ben parats. Malgrat aquests aspectes negatius, la pel·lícula és destacable en les seves troballes visuals, per altra banda clàssiques en la filmografia del director. En especial, una torbadora i atrevida referència a l’11-S a l’inici del metratge.

M. Night Shyamalan, un dels pocs directors-autors actuals amb un univers personal clarament identificable, continua essent conseqüent a nivell temàtic i estilístic amb el conjunt de la seva filmografia. Tot i que L’incident no és un dels seus treballs més reeixits queda molt per sobre de la mediocritat imperant en el cinema comercial actual. La seva actitud com a director esdevé arriscada en un panorama cinematogràfic en què els seus col·legues de professió solen treballar més per encàrrec que no pas per convicció.

Aquest article es va publicar a la plana web Impuls d’Opinió el mes de juny de 2008