robin-hood-movie-image-24

Robin Hood és un dels personatges de la cultura popular que, juntament amb Sherlock Holmes o Dràcula, ha fet fortuna tant al cinema com a la televisió en incomptables adaptacions, i ha gaudit d’una gran acceptació per part del públic. El personatge, que apareixia de forma secundària a la novel·la de Walter Scott Ivanhoe, ha esdevingut el paradigma del rebel i de l’aventurer, i per això el cinema n’ha sabut treure profit dècada rere dècada.

Igual que cada generació necessita una nova traducció dels clàssics de la literatura universal adaptada als nous temps, tenint cura d’utilitzar un llenguatge menys arcaic,   cada generació de cinèfils necessita una relectura dels grans mites de la cultura popular.  I els directors intenten, en cada nova adaptació, aportar algun element nou que  distingeixi la seva pel·lícula de l’anterior. Quan Ridley Scott va començar a treballar en la pel·lícula, el seu objectiu principal era el de rodar un film realista, autèntic, en el qual havia de ser igual d’important la llegenda del proscrit de Nottingham com el marc històric en què  suposadament va tenir origen i es va desenvolupar aquesta llegenda. Per això, Scott va comptar amb la col·laboració, en el guió, de Brian Helgueland, autor que va forjar trames tan complexes com les de L.A. Confidential (1997), i de gran profunditat emocional com Mystic River (2003). El director s’assegurava, doncs, que el personatge no esdevingués una simple caricatura, i que el marc històric fos creïble.

Un cop vista la pel·lícula, haig de dir que, tot i ser curós amb els detalls -hi ha balades del personatge, però, que el situen en el regnat del rei Eduard, Eduard II, segons els historiadors- per donar versemblança al marc social i històric en el qual s’inscriuen les balades de Robin Hood, Ridley Scott no ha oblidat que té entre mans un espectacle cinematogràfic. Hi ha molta violència, elements d’humor, lluites i persecucions, intrigues polítiques, i la petita quota d’orgull nacional (sense arribar als excessos patriòtics americans, que habitualment fan pujar els colors als soferts espectadors europeus). Tanmateix, cap d’aquests elements predomina per sobre de l’altre. Utilitzant una expressió culinària, podríem dir que Scott ha filmat el seu Robin Hood amb el punt just de sal.

Sempre hi ha, però, qui troba el menjar massa fat o massa salat. Tan bon punt el tràiler de la pel·lícula va començar a circular per internet, moltes veus crítiques van afanyar-se a comparar aquest nou Robin Hood amb Gladiator (2000). És cert que estructuralment i a nivell de personatges té molts punts de contacte amb aquella pel·lícula. El triangle de personatges format per Walter Locksley, el Príncep Joan i Robin Longstride és molt similar al que formaven l’emperador Marc Aureli, el seu fill i successor Còmode i el gladiador Màxim. A més a més, Ridley Scott ha comptat, una altra vegada, amb la participació de Russell Crowe en el paper principal, cosa que ha suscitat les queixes de més d’un espavilat que considera que sempre interpreta el mateix personatge. Tanmateix, caldria recordar que altres directors consagrats han utilitzat en repetides ocasions els mateixos actors per a les seves pel·lícules. Hitchcock es va servir més d’una vegada de l’elegància i la murrieria de Cary Grant. Billy Wilder necessitava la comicitat i el patetisme que li oferia l’actor Jack Lemon. Així doncs, Ridley Scott busca en Russell Crowe la sensibilitat viril i la força bruta que necessita per donar vida als personatges de les seves pel·lícules d’acció.

Amb tot, si ens deixem convèncer pels detractors i acceptem l’evidència que Scott ha repetit la fórmula que tants bons resultats li va reportar Gladiator, això hauria de ser un motiu d’elogi més que no pas una crítica. I és que podem afirmar, sense por d’equivocar-nos, que hi va haver un abans i un després a l’hora de plasmar visualment les campanyes romanes després de l’estrena d’aquell film. Robin Hood pot suposar, també, un punt d’inflexió en els films d’estètica Medieval. Ridley Scott ens ofereix una visió de l’Edat Mitjana bruta i violenta, amb la màxima dosi d’autenticitat possible. A les batalles podem sentir la pudor, percebre la suor, palpar la brutícia, trepitjar el fang barrejat amb la sang dels combatents. A les escenes finals, on es produeix l’encontre entre els saxons i els normands a la costa anglesa -i que recorden les imatges que sempre hem vist del desembarcament de Normandia al final de la segona guerra mundial-, Scott col·loca la càmera al mig de la batalla, com si es tractés d’un cronista de guerra; utilitza els primers plans perquè l’espectador se situï en primera línia de front. Aquesta forma de filmar, juntament amb la utilització d’extres reals i no pas generats per ordinador, dóna una dimensió humana i realista de la guerra.

A diferència del Robin Hood interpretat pel Kevin Costner l’any 1991, que potenciava més l’aspecte romàntic del personatge, i que tenia un final de conte de fades al més pur estil del Hollywood clàssic, Scott aposta pel bel·licisme. No només els personatges masculins  traspuen força. Els femenins també tenen una presència important. Definitivament, no són simples elements decoratius. La interpretació que fa Eileen Atkins d’Elionor d’Aquitània, mare de Rei Ricard i del Príncep Joan (paper que un principi havia d’interpretar Vanessa Redgrave, però que va rebutjar a causa de la mort per accident de la seva filla Natascha Richardson) té una gran força i convicció. Marian Locksley, interpretada amb energia per una actriu de caràcter com és Cate Blanchett, no és la donzella immaculada que ha de ser rescadata per l’intrèpid heroi de torn, sinó que és una dona forta, tossuda, bel·licosa, que no es rendeix fàcilment, i que no té por d’enfrontar-se amb qui faci falta. Fins i tot, s’atreveix a posar-se una armadura, al més pur estil Joana d’Arc, i lluitar, colze a colze, amb els barons saxons.

Robin Hood és una pel·lícula definitivament recomanable. Malgrat que dura més de dues hores, té un ritme que no decau en cap moment, i això demostra, una vegada més, que Ridley Scott és un gran professional. L’han acusat moltes vegades de ser un simple fabricant d’imatges boniques fruit dels seus anys d’experiència en el camp de la publicitat. Potser sí que algunes vegades s’hi ha recreat en excés, però si li doneu un bon guió, us sabrà oferir un espectacle rigorós i entretingut.