Indiana-Jones-and-the-Kingdom-of-the-Crystal-Skull2-LB-1

El tràiler de la pel·lícula Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall que es va poder veure a internet molt abans de l’estrena em va provocar dues sensacions contraposades. Per una banda, unes ganes terribles d’embarcar-me en una nova expedició amb l’arqueòleg més famós del cel·luloide. Aquells que, com jo, érem adolescents durant la dècada dels 80 del segle passat, vam créixer i ens vàrem apassionar amb cada nova aventura del personatge. Aquest nou Indiana Jones tindria un punt de nostàlgia cinematogràfica i personal: l’intent desesperat de reviure una adolescència perduda, encara que només fos per dues hores. Per altra banda, però, sabíem que George Lucas, creador i productor de la trilogia original, havia ultratjat una altra saga -galàctica, en aquest cas- d’aquella època amb unes preqüeles insubstancials. Calia, doncs, ser prudent.

Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall conté, en essència, un element bàsic present en totes les altres aventures del Dr. Jones: el viatge físic i espiritual dels personatges per arribar a trobar una resposta continguda en un objecte (un element real o imaginari, font de coneixement i poder) motiu de la recerca. És un viatge cap a l’autoconeixement més que no pas la voluntat d’aconseguir una recompensa material. Aquesta fascinació primigènia pel viatge ple d’aventures màgiques es remunta a la nit dels temps, a la mitologia grega. Els Argonautes, poema èpic escrit per Apol·loni de Rodes, narra les peripècies de Jasó i altres herois mitològics en el seu llarg viatge cap a la Còlquida per tal de localitzar el Velló d’Or. Aquest esquema argumental ha estat la llavor que ha generat centenars de pel·lícules del gènere d’aventures, i aquest nou Indiana Jones no n’és una excepció.

En aquesta nova producció, Steven Spielberg, ha intentat preservar l’esperit de les tres primeres pel·lícules. Malgrat l’ús inevitable de la tecnologia digital, no ha intentat dissimular uns decorats fets de cartró pedra, amb un regust a cinema clàssic. Els actors han pogut actuar amb altres actors reals i no pas amb personatges creats per ordinador. El guió conté tots els elements típics d’una producció Spielberg: ritme i acció a gavadals, diàlegs enginyosos, una mica de cultura popular, ciència i misteri. Un còctel que gairebé sempre havia donat com a resultat un èxit aclaparador en mans del Sr. Spielberg. Però aquesta vegada, alguna cosa ha anat malament.

Per començar, Spielberg ha volgut homenatjar aquelles pel·lícules que el van fascinar de petit: La reina d’Àfrica, les pel·lícules d’Errol Flynn, els móns de Jules Verne, etc. A priori, això no seria criticable, però resulta que el guió esdevé un simple encadenat d’idees visuals i argumentals reciclades. A més d’aquestes referències cinematogràfiques més o menys dissimulades, hi trobem referències a altres pel·lícules de la saga, idees d’altres llarmetratges del mateix Spielberg, planificacions d’escenes gairebé calcades de A la recerca de l’Arca perduda, i, fins i tot, un homenatge a l’actor Johnny Weissmuller en una escena veritablement ridícula, per no dir lamentable. Després de 19 anys no han sabut pensar res de més original?

Dels nous personatges que apareixen en el film, cap té un atractiu suficient com per entrar a formar part del panteó de companys d’aventures de l’arqueòleg: ni Irina Salko (Cate Blanchett) pot superar el deliciosament pervers i histriònic Bellocq (Paul Freeman), ni l’agent doble George McHale (Ray Winstone) pot competir en simpatia amb Sallah (John Rhys-Davies) o l’entranyable Marcus Brody (Denholm Elliott). Ni Karen Allen sap què fer amb el personatge de la Marion Ravenwood. L’actriu segurament es deuria preguntar què caram hi feia en una pel·lícula d’acció a una edat en què segurament estaria millor en una sitcom de sobretaula. I és que els anys no s’han portat tan bé amb ella com ho han fet amb Harrison Ford.

La pel·lícula conté moments massa discursius que avorreixen l’espectador i plantejaments argumentals confusos o poc desenvolupats que no porten enlloc. En resum, una oportunitat perduda que ha deixat els espectadors que volien reviure les emocions que van experimentar d’adolescents amb una sensació agredolça. Una traïció al record cinematogràfic de molts aficionats perpetrada pel sr. Lucas, en connivència amb el director i l’actor principals.

Els joves que avui contemplin per primera vegada les aventures del Dr. Jones potser sortiran del cinema prou satisfets, hauran quedat embadalits amb les piruetes tècniques dissenyades pel director i els actors, amb les persecucions, les explosions, els efectes especials, etc. Segurament, però, la propera temporada ja no recordaran cap de les imatges vistes en aquest film. Hauran estat substituïdes per altres imatges amb les mateixes dosis d’acció i aventura però sense cap connexió emocional. Els més nostàlgics demanavem alguna cosa més després d’esperar tants anys. Ens havien promès una altra cosa.

Aquest article es va publicar a la pàgina web Impuls d’Opinió el maig de 2008