A finals dels anys 80, i a la primera meitat dels 90, manifestar la teva predilecció pel cinema de Tim Burton era considerat un estigma, un símptoma de raresa. T’autoexcloïes, com un empestat, del cinema de consum massiu, i eres víctima de les burles d’aquells que només veien els llargmetratges de Burton com un reducte per a personatges desclassats, deformes i solitaris, éssers estrafolaris i grotescos, perdedors sense remei amb poques, o cap possibilitat de redempció. A partir de la segona meitat dels 90, però, la situació va canviar substancialment, i el més cool era dir que t’agradaven les pel·lícules de Tim Burton. Anaves a la moda! El cinema més comercial havia claudicat. Havia absorbit les rareres del director i les anava regurgitant en una versió més lleugera i apta per a un públic més conservador. Ell mateix, necessitat d’afecte i reconeixement -com li passava als seus personatges-, es va deixar seduir pels cants de sirena que l’aclamaven com a director original i inclassificable. El seu estil es va convertir en una etiqueta, en una marca de fàbrica, i pel camí es va vendre l’ànima als mercaders de Hollywood.

Els principals artífexs d’aquest estil, el mateix director, el seu actor fetitxe Johnny Depp, i el compositor Danny Elfman havien descobert la gallina dels ous d’or. De la nit al dia van descobrir la manera d’exportar les seves excentricitats al gran públic sense ser considerats outsiders. Tot al contrari, eren reverenciats i aplaudits, i jugaven a ser uns rebels de la cultura comercial. Al meu entendre, però, res més lluny de la realitat. Tot era una  simple impostura, una promoció encoberta de la marginalitat entesa com a contracultura, però del tot innòcua. Burton va començar a facturar relats cinematogràfics bigarrats, barrocs, i estrafolaris però sense l’espurna de genialitat i frescura dels seus primers treballs. Eren pel·lícules conceptuals, sense cor. El declivi va començar amb Mars Attack! (1996), després vindria Sleepy Hollow (1999), la revisió d’El planeta dels simis (Planet of the Apes, 2001), i així fins aquesta Alícia al país de les meravelles (Alice in Wonderland, 2010), colorista i extravagant però sense màgia.

A l’inici d’aquesta nova adaptació del conte de Lewis Carrol (pseudònim de l’escriptor i matemàtic Charles Lutwidge Dodgson) Tim Burton ha optat per utilitzar personatges i situacions de l’original literari, -i que ja formen part de l’imaginari col·lectiu gràcies a la versió Disney-, per desviar-se, ràpidament, de l’argument conegut i presentar-nos una Alícia que torna al país de les meravelles per trobar-se a si mateixa, per intentar cercar el seu lloc en la societat que li ha tocat viure. Així justifica, el director, aquesta nova translació del clàssic de Carrol a la gran pantalla. No és un remake sinó una mena d’ampliació o continuació de l’Alícia original. Encara que siguin menys conegudes pel gran públic -salvant algunes excepcions- la continuació cinematogràfica dels grans clàssics de la literatura infantil i juvenil no ha estat una pràctica estranya en el context de la indústria cinematogràfica. En aquestes “segones parts” o “continuacions” fílmiques, el personatge principal és a punt de passar de l’adolescència a la maduresa, o ja és adult, i necessita recuperar l’esperit infantil per buscar l’equilibri a una edat madura estressant i alienant. Per això, torna al món màgic que va visitar quan era un infant en una mena de peregrinatge per trobar la seva pròpia veu en el món, per descobrir o redescobrir el seu propi jo.

El màgic d’Oz (The Wizard of Oz, 1939), el clàssic de Victor Fleming, va tenir una continuació, dirigida l’any 1985 per Walter Murch. El seu títol original deixava clares les intencions: Return to Oz (Oz, un món fantàstic). Era una pel·lícula més fosca i tenebrosa, que s’allunyava intencionadament de la festivitat i alegria de l’original. La història interminable (The Neverending Story, 1984), la primera dirigida per Wolfgang Petersen, es va convertir en una petita franquícia amb una segona i tercera part que continuaven les aventures de Bastian i que van fer més mal que bé a la fantasia que havia creat l’escriptor alemany Michael Ende. La versió animada de Peter Pan (1953), la més coneguda de les adaptacions del relat de James Matthew Barrie, també va tenir una continuació, aquesta vegada sí, amb tots els honors. Hook (1991), del director Steven Spielberg, tampoc no va significar una continuació o reelaboració gaire reeixida de les aventures del nen que no volia créixer. Peter Banning (interpretat per Robin Williams), crescudet i amb responsabilitats familiars, ha oblidat el seu passat disbauxat però es veurà impel·lit a reviure aquell esperit infantil per trobar-se a si mateix i recuperar, de passada, la seva família. Cap d’aquestes pel·lícules feia honor a l’esperit de les novel·les originals. I aquesta Alícia de Tim Burton, tampoc és una excepció.

Una cosa és ben certa, i ningú li podrà negar a Burton: el fet de ser conseqüent amb si mateix. Segons Burton, les persones amb un punt de bogeria són les més interessants,  és millor seguir el teu propi camí que no pas sotmetre’s a les regles estrictes i repressives d’una societat encotillada, l’estupidesa de voler projectar una imatge social artificial per por de sentir-nos rebutjats si decidim ser nosaltres mateixos. Aquesta nova Alícia ha de trobar el seu propi espai en el món, el sentit de la seva existència. Al principi de la pel·lícula, l’eruga afirma que aquesta és l’Alícia que tots coneixíem, però no del tot. Dins seu hi ha la llavor del canvi, però li falta donar un últim pas per arribar a ser una persona que pensi i decideixi per ella mateixa, i no pas a través dels altres.

La pel·lícula és rica en imatges i referències a l’univers Burton o relacionades amb l’experiència creativa de Burton. L’arbre retorçat just darrere la llodriguera del conill blanc recorda l’arbre dels morts d’Sleepy Hollow. L’entrada d’Alícia al país de les meravelles, la seva sensació de sorpresa i fascinació, és similar a la de Kim (Winona Ryder) quan descobreix el meravellós jardí creat per Edward Scissorhands (Johnny Depp). El molí que apareix a la seqüència amb el barreter boig i la llebre de març, és un altre homenatge al molí que apareix en el clímax final de l’antiga pel·lícula de la Universal Frankenstein (1931) de James Whale, però també un homenatge a una petita obra mestra de l’animació tradicional de la factoria Disney, el curtmetratge El vell molí (The Old Mill, 1937). El gos que ajuda a fugir Alícia, podria ser també un homenatge a aquell gos que apareixia a la pel·lícula Tod i Toby (The Fox and the Hound, 1981), en la qual va col·laborar Burton a l’inici de la seva carrera, quan treballava com a dibuixant a la Disney.

A part d’aquestes referències, considero que una de les imatges més interessants, colpidores i torbadores de tota la pel·lícula és la dels caps tallats per ordre de la reina roja que suren en el fossat que envolta el castell. Burton no ofereix cap aportació personal realment memorable, simplement es dedica a fusionar en versió digital els dibuixos clàssics del John Tenniel -que va il·lustrar els contes d’Alícia- i les imatges del film animat de la Disney. El mateix es pot dir del repartiment d’actors i actrius. Una cosa és la gràcia de tenir un actor o una actriu populars per interpretar els papers principals, i una altra de ben diferent és saber construir un relat sòlid i rigorós amb aquests actors i actrius. A priori, semblava una decisió molt encertada el fet d’haver escollit Glenn Close i Dustin Hoffman en els papers de Cruella de Ville i el Capità Hook, respectivament. Un cop maquillats, els actors no van saber què fer amb el personatge perquè van ser víctimes de la imatge preconcebuda que el públic tenia d’ells interpretant aquell personatge. El mateix ha passat amb el personatge que interpreta Johnny Depp. L’actor només es queda en la superfície, en la caricatura del personatge, tot i que queda perfecte en els cartells promocionals. La seva associació amb Burton ha provocat cansament i manca d’expectatives, ja que sempre sembla que interpreti el mateix personatge. Per la seva part, Helena Bonham Carter interpreta una reina roja descafeïnada, realment desaprofitada. El personatge demanava a crits una mica més d’energia, d’histrionisme. De fet, haig d’admetre que professo certa animadversió envers aquesta actriu que no destacaria com a acriu sinó fos per l’associació creativa amb el seu marit, Tim Burton.  Finalment, poca cosa es pot dir de l’actriu triada per interpretar Alícia, Mia Wasikowska. És freda i inexpressiva fins a dir prou. Una pàmfila de cap a peus!

Adaptar un llibre en el qual la fantasia n’és l’element principal és tot un risc. Aquest tipus de pel·lícules sempre acaben essent massa simplistes. I això em fa pensar que, en el fons, són inadaptables, i que la millor pel·lícula que pot sorgir de les planes d’aquestes novel·les és la que fabrica el nostre cervell en llegir-les. Plasmar la fantasia en imatges és sempre un exercici reduccionista, i la majoria de vegades el resultat és qüestionable. Aquest és, malauradament, el cas de l’Alícia de Tim Burton. I un cop dit això, permeteu-me que us deixi perquè m’ha semblat veure un conill blanc amb jaqueta, armilla i un rellotge de butxaca que es passeja pel jardí…