Monsters-vs.-Aliens-1024x435

Monstres contra alienígenes (Monsters vs. Aliens) del tàndem de directors Rob Letterman i Conrad Vernon ha estat promocionada com la primera pel·lícula d’animació en format 3D. El que pretenen els directors, i el cap de la divisió animada de Dreamworks, Jeffrey Katzenberg –guru de la Disney durant els 90, i ferm defensor i impulsor d’aquesta revolució digital- és  submergir l’espectador en les imatges, fer-li viure una experiència cinematogràfica completament nova. Les intencions són molt lloables, però no sé si aconseguirà que la gent deixi de descarregar-se pel·lícules il·legalment –alguns espectadors s’han tornat tan poc exigents en qüestions de qualitat d’imatge i so- i passi per les sales per viure aquesta experiència única.

Deixant de banda aquesta voluntat d’innovació tecnològica, la pel·lícula, com a producte cinematogràfic i d’entreteniment, val molt la pena. Té un argument acceptable -que s’inspira en les paranoies americanes sobre invasions alienígenes, molt de moda durant la dècada dels 50-, un grup de personatges heterogenis molt divertits, diàlegs enginyosos, i un ritme trepidant que no decau en cap moment (en algunes seqüències el desplegament visual és, fins i tot, massa aclaparador). És, en definitiva, una festa per a petits i grans, que deixarà un bon sabor de boca tant als espectadors cinèfils més exigents com als que només busquen una estona de diversió.

Des del meu punt de vista, aquesta és la primera pel·lícula d’animació Dreamworks que intenta posar-se al mateix nivell de creativitat, diversió i enginy que el de les produccions Pixar (Toy Story, Monstres S.A., Els Increïbles, Ratatouille, per citar-ne unes poques). Els personatges, les paròdies i referències cinèfiles, i l’estètica de la franquícia Shrek  –la gallina dels ous d’or de l’estudi- mai em van acabar de convèncer.

Monstres contra alienígenes és un festival de referències cinematogràfiques del cinema de gènere dels anys 50: La dona i el monstre (The creature from the black lagoon, 1954), La mosca (The Fly, 1958), L’atac de la dona de 50 peus (Attack of the 50 feet woman, 1958), La massa devoradora (The Blob, 1958) i els films japonesos amb monstres gegants. Però les referències no s’acaben pas aquí: la sala on es reuneixen els científics i militars del país està inspirada directament en la de la pel·lícula de Kubrick Dr. Strangelove (1964), el primer encontre entre el president ximplet dels Estats Units –algun lector ha dit George Bush?- i el robot extraterrestre és una divertida paròdia del film Encontres a la tercera fase (Close encouters of the third kind, 1977) de Steven Spielberg. De fet, es nota que Spielberg forma part del grup creatiu de la Dreamworks: hi ha un moment en què la protagonista és a punt de ser engolida per un robot, imatge que em va recordar una escena emblemàtica de la pel·lícula Tauró (Jaws, 1975) del mateix Spielberg, i evidentment l’aparició de l’eslògan “E.T. Go Home” (Extraterrestre, vés-te’n a casa!) que es pot veure fugaçment en un dels coets que pretén destruir el robot alienígena. També és divertit el petit homenatge que els directors fan a la  pel·lícula Vertigo (1958). La Susan -l’heroïna gegant- fuig, en un moment d’acció, per les teulades de San Francisco, i, en un salt mal calculat, queda penjada d’una canal de recollida d’aigües de la teulada d’una casa. Recordeu l’escena a l’inici de la pel·lícula del Hitchcock amb el James Stewart de protagonista? E voilà, l’homenatge està servit!

Per aquells amants de l’animació tradicional, imaginativa i més calmada, Monstres contra alienígenes potser no els acabarà d’agradar. La pel·lícula és una autèntica de demostració de força de les infinites capacitats informàtiques aplicades a l’animació; és pura acció, amb persecucions que deixen l’espectador sense alè; és una muntanya russa d’emocions. En resum, és l’antítesi  -i no ho dic en un sentit pejoratiu- de les fantasies animades del director japonès Hayao Miyazaki. En aquells films, el desplegament d’imaginació i l’atenció al detall també són increïbles però tot té un aire més artesanal, un ritme més pausat. Malgrat aquestes diferències entre la sensibilitat japonesa i americana a l’hora de produir aquest tipus de pel·lícules, em permeto la llibertat d’afirmar que un amant de l’animació no quedarà decebut amb Monstres contra alienígenes, ja que és, amb diferència, el millor que ha fet l’estudi Dreamworks aquests darrers anys.

(Aquest article es va publicar a la pàgina web Impuls d’Opinió l’abril de 2009)