tkc94

Aquest Oracle de Delfos modern anomenat internet ja ho anava anunciant: l’estrena de la nova versió de Fúria de Titans (Clash of the Titans) s’endarreriria perquè s’havien de rodar noves escenes. Mal senyal. Llavors es va estrenar Avatar i la febre del 3D es va desfermar a tot el món. Solució d’emergència: la productora Warner Bros. va invertir uns quants milions més per passar la pel·lícula del format convencional en què s’havia rodat al 3D. Més mals auguris. El resultat, contra pronòstic, ha estat un èxit força acceptable a la taquilla americana durant el primer cap de setmana d’exhibició. Però, és clar, si es tracta de no pensar i gaudir de l’espectacle, els americans en saben un niu!

La pel·lícula original, dirigida per Desmond Davis, va resultar en el seu moment, l’any 1981, un producte anacrònic. Després de l’estrena de la revolucionària Star Wars, l’any 1977, els Titans dels 80 només tenien un component nostàlgic pels més cinèfils: el fet de ser la darrera pel·lícula en la qual va participar el mestre de l’stop-motion Ray Harryhausen. Tot i la presència de l’actor Laurence Olivier en el paper de Zeus (un simple reclam publicitari per donar prestigi al producte), la pel·lícula era infantil i simplista, i amb una estètica absolutament kitsch. La nova versió, dirigida pels francès Louis Leterrier, autor de la versió 2008 de les aventures de L’increïble Hulk (The Incredible Hulk), tampoc s’escapa de l’esquematisme i l’infantilisme que impregnen el cinema d’acció americà actual. Si hom és conscient del tipus de pel·lícula que va a veure, un simple entreteniment familiar, no en sortirà decebut. Però, si esperem veure un producte mínimament interessant, ens farem un fart de riure.

Juntament amb els excessos de testosterona, habituals en aquests tipus de produccions,  la pel·lícula té un aire marcadament melodramàtic, en el sentit pejoratiu del terme. Els actors reciten els diàlegs com si es tractés d’una obra de Shakespeare quan, en realitat, tot plegat sembla una obra de teatre amateur. Ralph Fiennes, aficionat darrerament a fer del dolent més dolent de tots (Lord Voldemort a la saga de Harry Potter i Hades en aquest film) sembla que faci de dimoni en una representació popular dels pastorets. Sort que al seu voltant, hi apareix un desplegament d’efectes visuals impactants que apaivaguen, en certa mesura, les ganes de riure d’un servidor en veure les seves dramàtiques aparicions. Hi ha un moment concret a la pel·lícula que m’ha fet recordar l’estelar entrada en escena de Malèfica (la bruixa de La bella dorment), que apareix per reclamar una explicació al rei per no haver estat convidada a la festa. Tampoc s’escapa de fer el ridícul l’actor Liam Neeson, en el paper de Zeus. Sembla ben bé el príncep de les galetes Príncipe de Beckelar, embolicat tot ell amb paper d’alumini Albal. Només li quedava posar-se a cantar I will survive de la Gloria Gaynor, i l’Olimp s’hauria convertit en una festa disbauxada de l’Studio 54. Bromes a part, Zeus és important en aquesta història, si més no, perquè ell és el responsalbe de dir aquella frase tan solemne que tothom espera des de l’inici de la pel·lícula: “allibereu el Kraken!” I quan el Kraken arriba, al més pur estil Godzilla, hom es pregunta: com coi han pogut mantenir tancada un rellam de bèstia tan monstruosa? Una llicència poètica, segurament.

Fúria de Titans és un llargmetratge pensat per a la mainada. Per a nens i nenes mandrosos que prefereixen veure un gran desplegament d’efectes visuals enlloc d’agafar un llibre de mitologia i fer volar la imaginació recreant les aventures de Perseu. Els nens gaudiran perquè és com una mena de joc d’ordinador en què l’heroi -garrotada ve, garrotada va- intenta superar diferents nivells de dificultat a mesura que s’enfronta amb nous monstres mitològics. Les nenes gaudiran en veure córrer amunt i avall, i en faldilletes, l’actor de moda, l’anglo-australià Sam Worthington, que, després d’interpretar l’exmarine Jake Sully a la pel·lícula Avatar de James Cameron, tindrà feina per una bona temporada. I els soferts pares que acompanyin les criatures podran distreure’s intentant identificar les localitzacions i els paratges volcànics de Tenerife que han servit d’escenari per a les gestes d’aquests herois grecs. Si no han estat a Tenerife, poden intentar fer una becaina i despertar-se quan l’espectacle s’hagi acabat. I dic, conscientment, “poden intentar”, perquè el gran problema d’aquestes produccions és que el soroll de les escenes d’acció és tan eixordador que, fins i tot, es fa difícil dormir. Tanmateix, hem d’estar solemnement agraïts que el guió no hagi anat a raure a mans del tàndem Jerry Bruckheimer (productor) i Michael Bay (director). Enlloc del Kraken hi haurien col·locat un robot transformer! I llavors hauríem tingut problemes de versemblança contextual.

Malgrat aquest seguit de despropòsits interpretatius i simplicitats argumentals, la pel·lícula planteja una qüestió de fons -segurament de forma involuntària- que resulta de màxima actualitat, però que, a més d’un, li haurà passat per alt. El fet que els Déus de l’antiga Grècia es revoltin contra els humans perquè aquests han deixat d’adorar-los, em fa pensar que l’escepticisme social envers la religió no és un fet exclusiu del passat. El racionalisme i la ciència han anat soscavant progressivament les creences religioses de la humanitat, i, més concretament en aquest tercer mil·leni, l’església ha anat perdent pistonada per culpa d’alguns capellans que han volgut succionar alguns fluids corporals -a més dels espirituals- dels pobres feligresos mentre predicaven les bondats divines. Però això ja seria anar a filar molt prim en una pel·lícula destinada al gaudi familiar. Millor serà que mengem crispetes i xarrupem (ui!) una coca-cola.