75

La darrera pel·lícula de Roman Polanski, The Ghost Writer –traduïda entre nosaltres simplement com L’escriptor-, confirma que el director, amb 76 anys, encara està en plena forma i és capaç de passar la mà per la cara a la majoria dels thrillers que se solen facturar des de la fàbrica de somnis de Hollywood, rutinaris i plens de tòpics. Tot i que conté elements temàtics que ja ha tractat en altres ocasions -però que, en definitiva, formen part del seu univers particular- el director demostra ser un bon coneixedor dels mecanismes narratius del gènere, que ha adoptat dels grans mestres i ha fet seus, creant un estil propi i inconfusible.

Quan es tracta de conspiracions i conxorxes polítiques, els thrillers d’intriga política americans són expansius, cinètics, amb una priorització excessiva de les persecucions en detriment del personatges, que hi apareixen desdibuixats i sense personalitat. El que volen els directors americans és demostrar el seu el virtuosisme tècnic i deixar els espectadors bocabadats. En canvi, Polanski, prefereix centrar-se en la instrospecció dels personatges, sense deixar de banda, no obstant, el fil argumental, que va descabdellant amb un pols narratiu ferm.

La trama de la pel·lícula transcorre majoritàriament en llocs tancats. La casa del polític Adam Lang és un edifici aïllat, hipertecnificat, impersonal, fred, amb unes parets de ciment que l’apropen més a una presó que no pas a una llar, i on s’hi viu en un estat de setge permanent. Com diu el mateix Lang: ser un polític i viure com un polític suposa “allunyar-se de la realitat.” La sensació d’aïllament i claustrofòbia que ha de compartir i patir el personatge de l’escriptor no és estranya a les pel·lícules de Polanski: La llavor del diable (Rosemary’s baby, 1968), El quimèric inquilí (Le locataire, 1976), La mort i la donzella (Death and the maiden, 1994), o El pianista (The pianist, 2002), adscrites totes elles a diferents gèneres cinematogràfics, són exemples clars d’aquesta sensació d’empresonament que viuen els personatges als seus llargmetratges.

A diferència de la pel·lícula Frenètic (1988) on Harrison Ford fa el paper d’estrella de Hollywood en una pel·lícula europea, el pes de la trama a The Ghost Writer recau en Ewan McGregor, un actor que, amb el seu humor càustic i el seu tarannà escèptic, es fa proper a l’espectador i aporta un plus de credibilitat al personatge. Contractat per una gran editorial per escriure, a l’ombra, les memòries d’un exprimer ministre Britànic anomenat Adam Lang (Pierce Brosnan) -clarament inspirat en el laborista Tony Blair-, l’escriptor (McGregor) anirà descobrint l’home darrere el mite polític, les seves inseguretats i les seves pors i, de passada, els interessos creats que s’amaguen rere les democràcies occidentals.

Els thrillers amb contingut polític sempre han estat del gust dels lectors de best-sellers i dels espectadors de cinema. La gent sap que el poder corromp i que la política ha esdevingut un joc d’interessos, que tenen molt poc d’idealistes i molt d’egoistes. Desemmascarar els draps bruts dels governs i els governants s’ha convertit en el passatemps predilecte dels periodistes, un espectacle mediàtic que fa córrer rius de tinta i genera espais de debat a la premsa i a la televisió. En aquest sentit, el contingut argumental de The Ghost Writer, col·loca la pel·lícula a l’orbita d’altres coneguts films denúncia com, per exemple, Tots els homes del president (All the President’s men), d’Alan J. Pakula; La intèrpret (The interpreter, 2005), del Sydney Pollack; o Lleons per xais (Lions for Lambs, 2007), de l’actor i director Robert Redford.

Amb un tema susceptible de reaccions enceses i contraposades, Polanski podia haver caigut en una barroera crítica de l’status quo actual o, fins i tot, aprofitar el film com a plataforma de denúncia de la seva situació personal. Però ha escollit la subtilesa, ha evitat els subratllats, i ha creat una intriga atemporal, un relat cinematogràfic en la millor tradició del mestre Hitchcock, amb uns personatges sòlids i uns moments de tensió molt ben aconseguits. I tot això, amb una gran economia de mitjans.