shutter_island-3

Quan Martin Scorsese va guanyar el seu primer Oscar com a millor director per la pel·lícula Infiltrats (The Departed, 2006), tothom va considerar que el premi significava un   reconeixement a la seva dilatada carrera com a professional del cinema més que no pas a una sola pel·lícula que, tot s’ha de dir, no tenia el mateix nivell de qualitat de clàssics moderns com Taxi driver (1976), Toro salvatge (Raging bull, 1980), o Un dels nostres (Goodfellas, 1990). Estic segur que tant la premsa com el públic haurien estat més d’acord amb la decisió de l’Acadèmia si Shutter Island (2009) hagués estat la guanyadora d’aquell any. No obstant això, l’Oscar era un deute pendent de l’Acadèmia de Hollywood envers un artesà dedicat en cos i ànima, no només a la direcció i producció de pel·lícules, sinó també a la restauració i conservació de clàssics del cinema a través de la World Cinema Foundation. La seva darrera pel·lícula, Shutter Island, representa una classe magistral de bon cinema, que hauria de projectar-se, sense cap mena de dubte, a totes les bones escoles de cinema del món.

La pel·lícula està basada en una novel·la homònima de l’escriptor estadounidenc Dennis Lehane, autor d’un altre llibre, Mystic River, que també va tenir una gran adaptació cinematogràfica l’any 2003, gràcies al talent de Clint Eastwood. A més de la investigació policial per resoldre un misteri, i que esdevé el motor de la narració, hi ha un altre nexe comú, més profund i important, que emparenta les dues narracions: el pes d’un passat traumàtic que condiciona i afecta el present dels personatges. A Mystic River, el segrest i els abusos sexuals que pateix un dels protagonistes en l’adolescència, desemboquen en un comportament erràtic i absent d’aquest personatge en el present. A Shutter Island, sota l’aparença d’un thriller d’investigació policial, en la millor tradició de la sèrie noir nordamericana cultivada per autors com Hammett, Chandler o Carver, també s’hi amaga una anàlisi psicològica d’un personatge -amb qui es pot emmirallar tota una generació d’americans i europeus- traumatitzat per les experiences viscudes com a soldat de les forces aliades durant la segona guerra mundial i per un fet personal que serà clau per desentrellar el misteri.

L’any 1954, el policia Teddy Daniels (Leonardo DiCaprio) arriba a l’hospital per a pacients mentals greus Ashecliffe –cliff és penya-segat en anglès; l’illa està retallada per penya-segats vertiginosos, com si fos una fortalesa inexpugnable; la paraula pot tenir també una connotació psicològica- situat a Shutter Island per investigar la misteriosa desaparició d’una pacient. Aquesta institució rep subvencions del govern, però, igual que la misteriosa Skull Island (L’illa de la calavera) de la pel·lícula King Kong, ningú sembla saber que existeix, i, molt menys, quins experiments s’hi realitzen. La presència de la boira, tan bon punt comença la pel·lícula, ja ens indica que entrem en una mena de dimensió desconeguda, o millor dit, en un estat mental més enllà de la realitat. La inquietant -i brillant- arribada a la institució mental és subratllada amb unes notes musicals que semblen extretes de la banda sonora que Bernard Herrmann va compondre pel film Cape Fear, l’original de 1962, dirigit per J. Lee Thompson, i del qual, el mateix Scorsese, en va fer un remake l’any 1991. En realitat, pertanyen a la Simfonia núm. 3 del compositor polonès Krzysztof Penderecki. L’efecte, però, és el mateix: l’espectador es posa en alerta sobre els perills que romanen amagats en aquesta illa deixada de la mà de Déu.

La pel·lícula avança amb uns cops d’efecte i unes revelacions molt ben dosificats. Hi ajuda, en gran mesura, l’extraordinari disseny de producció, obra del genial Dante Ferretti, col·laborador habitual d’Scorsese. Cal destacar, entre moltes d’altres, la seqüència que transcorre en el pavelló dels malalts mentals més perillosos. Els passadissos reixats i plens de portes per tot arreu, amb una il·luminació mínima però que permet captar la sordidesa del lloc, esdevenen un laberint en el qual Teddy Daniels es converteix en una mena de Tesseu modern a la recerca del seu minotaure, és a dir, de les seves ports més recòndites contra les quals s’ha d’enfrontar.

El misteri que ens ha dut a Shutter Island es va descabdellant a mesura que anem descobrint més i més coses del passat del protagonista, fins arribar a un clímax en un far, que recorda les seqüències finals d’una una oblidada pel·lícula en banc i negre, dirigida per William Dieterle, titulada Jennie (Portrait of Jennie, 1948), en la qual Eben Adams (Joseph Cotten) es retroba amb la seva estimada Jennie (Jennifer Jones), desafiant les lleis de la realitat. A Shutter Island, la  catarsi del personatge no serà tan poètica, sinó més aviat dolorosa. Tanmateix, Teddy Daniels acceptarà la veritat amb una enteresa i una contundència aclaparadores. Tal com expressa ell mateix al final de la pel·lícula: “prefereixo morir com un home que no pas continuar vivint com un monstre.”