gran_torino08

Amb gairebé vuitanta anys a les seves espatlles, Clint Eastwood va demostrar l’any passat que l’edat no és un impediment per embarcar-se en nous projectes cinematogràfics més o menys reeixits. Ben al contrari, Eastwood ens està demostrant que a més a més de dominar l’ofici, és capaç d’emocionar l’espectador quan li surt una obra mestra, o bé d’entretenir-lo, com a mínim, quan la pel·lícula és menys reeixida. Encara que s’hagi estrenat aquest 2009, Gran Torino és una pel·lícula de l’any 2008, juntament amb L’intercanvi (Changeling) estrenada aquí el novembre passat.

Gran Torino és una obra menor però, si més no, entretinguda. Dista molt de la grandesa de pel·lícules com Sense perdó (Unforgiven, 1992) o Million Dollar Baby (2004), dues obres claus i capitals en la seva filmografia com a director i dos clàssics moderns a cavall entre dos segles. Tanmateix, una obra menor d’Eastwood és bona si la comparem amb la majoria de productes amb què Hollywood pretén fer-nos passar l’estona.

Com que està ambientada en el present, Eastwood no s’ha vist obligat, aquest cop, a crear una posada en escena complexa, a diferència de la complexitat en la reconstrucció històrica que requeria la seva anterior pel·lícula. Aquesta és, en canvi, una pel·lícula eixuta, austera, senzilla, directa i esquemàtica. El director centra la seva total atenció a desenvolupar la relació entre Walt Kowalski –personatge interpretat per ell mateix- i el jove Thao (Bee Vang). La resta de personatges tenen poc pes específic en el conjunt de la pel·lícula. Clint Eastwood és el pilar a partir del qual es basteix la pel·lícula i, evidentment, ens és atractiva pel personatge que interpreta: una mena de Sr. Scrooge directament extret del Conte de Nadal de Charles Dickens i ubicat en un suburbi de la ciutat de Michigan. Walt Kowaslki és un home racista, esquerp, remugaire i cínic. Tanmateix, és l’atractiu principal de la pel·lícula.  Els seus renecs, el seu comportament amb els seus fills, les cares de sorpresa davant les mostres d’agraïment dels veïns asiàtics, la relació amb el capellà de la comunitat. És la pedra angular de la història, sense la qual, la pel·lícula, de ben segur, perdria el seu encant.

La relació paternofilial que s’estableix entre Kowalski i Thao no és un tema nou en la filmografia de Clint Eastwood. L’any 1993 va rodar Un món perfecte (A perfect world, 1993), en la qual el director mostrava la relació entre un lladre amb bon cor (Kevin Costner) i un nen que començava a descobrir la vida fora d’una llar conservadora i repressiva. Aquella no era una road movie només física sinó també emocional, d’autoconeixement i de coneixement del món i dels altres. Gran Torino, a més a més de mostrar-nos el vincle d’amistat que es crea entre un home ja vell i un noi en el trànsit cap a la maduresa, segueix també els esquemes argumentals del western. És un western urbà. Walt Kowaslki és una mena de pistoler solitari que protegirà una comunitat d’una banda d’indesitjables que l’assetgen. I malgrat les desavinences inicials, fruit de les diferències culturals, no dubtarà en arribar fins a les darreres conseqüències per venjar les greus ofenses infligides a aquells a qui ha acabat apreciant. Però la seva no és solament una actitud altruista. Després de l’horror viscut a la guerra de Corea, del record de tots els homes que va matar, Kowalski intenta trobar la pau espiritual. Quan la mort comença a trucar a la porta decideix fer un darrer acte honorable: es transforma en una mena de Crist modern per mirar de redimir els seus pecats vitals amb un sacrifici final.

(Aquest article es va publicar al web Impuls d’Opinió el març de 2009)