A-Single-Man-105

Només cal un instant, una fracció de segon, per desmuntar el fràgil edifici de felicitat en què havíem convertit la nostra vida quotidiana. L’alè de vida desapareix en un sospir; el turment de l’amant que queda viu, però, esdevé insuportable. No espatllaré el contingut de la pel·lícula Un home solter (A single man, 2009) si dic que abans de començar el relat s’ha produït un accident, i el protagonista es desperta per enfrontar-se a un nou dia sense la persona estimada, només amb el record d’un somni d’allò que va experimentar i viure amb total plenitud. Tota una vida condensada en un dia i tot un dia per expressar el significat de tota una vida.

Després d’una exitosa carrera en el món de la moda, era evident que el dissenyador Tom Ford, en la seva primera incursió en el món del cinema, havia de bastir un relat cinematogràfic on l’aspecte visual estigués cuidat fins al més mínim detall: l’opulència dels interiors on transcorre l’acció, els pentinats i l’elegància de la roba, la música que acompanya les imatges, els petits objectes que decoren les estances o la fotografia en blanc i negre d’alguns flashbacks amb reminiscències a l’estètica sensual i carnal dels anuncis de Calvin Klein o Abercrombie & Fitch. La pel·lícula, però, no és exclusivament  una experiència visual, és una exaltació total dels sentits: els primers plans de les cares dels protagonistes que permeten captar les emocions amagades, les pulsions sexuals, les abraçades, les carícies, els petons que gairebé transcendeixen la pantalla i et permeten sentir per uns instants l’alè dels personatges, la seva aroma, el pèls que s’encrespen amb el contacte sensual de les mans. Tot aquest conjunt d’imatges, emocions, sons, olors i colors han estat organitzats en funció de l’efecte estètic que han de produir en l’espectador. I Tom Ford ho ha aconseguit amb escreix.

Molts contemplaran amb desdeny l’esforç d’un creador que fins ara s’havia dedicat a dissenyar vestits. I és que, quan es passa d’una disciplina aparentment superficial com és la moda a una altra suposadament més elevada com és el cinema, els defensors de la puresa i la integritat cinematogràfiques tendeixen, massa sovint, a ressaltar els defectes enlloc de lloar les virtuts dels nouvinguts. Aquells que tinguin una ment més oberta, aplaudiran l’esforç d’un primer projecte, en el qual tant el director com els actors han fet un treball excel·lent. Colin Firth (amb unes ulleres de pasta i un pentitat que recorden poderosament el Marcello Matroianni seductor a La Dolce Vita de Fellini) interpreta el paper de l’amant ferit, amb una sensibilitat extraordinària, gens afectada. El director el mostra en tot tipus de situacions quotidianes per evitar així donar un to massa seriós, massa transcendent al personatge. Fins i tot es permet el luxe de fer broma en una situació tan dramàtica com el moment en què el personatge intenta suïcidar-se sense gaire èxit. Colin Firth, que va guanyar merescudament la copa Volpi al millor actor per aquest paper al festival de Venècia de l’any passat, ja havia demostrat la seva qualitat com a actor en una altra gran interpretació, la de Johannes Vermeer a la pel·lícula La jove de la perla (Girl with a pearl earring, 2003). L’altra gran protagonista és Julianne Moore que torna a interpretar el paper de dona de classe benestant amb aire decadent que tant li escau (vegeu, sinó, Far from heaven, 2002; The hours, 2002; Savage Grace 2007).

Tom Ford no és Visconti, ni crec que ho vulgui ser, però se’n surt força bé a l’hora de captar, amb molta sensibilitat, allò tan poc tangible com és la intimitat entre dues persones. A aquesta sensualitat i sensibilitat visuals, les acompanya, en algunes seqüències, un bonic vals, obra del músic Shigueru Umebayashi, que ja va posar música a una altra perla cinematogràfica de cadències melangioses, In the mood for love (2000) del director Wong Kar-wai. Umebayashi ha utilitzat, també, el so d’un rellotge en alguns altres passatges musicals per il·lustrar l’implacable pas del temps, i, fins i tot, s’ha permés el luxe d’incloure una referència culta (cinematogràficament parlant): una variació d’un dels temes de la banda sonora que Bernard Herrmann va compondre pel film Vertigo (1958) d’Alfred Hitchcock, una pel·lícula sobre les passions més enllà de la mort.

Ah, me n’oblidava. Per si algú encara no ho havia intuït (tot i que no és una informació essencial per entendre la pel·lícula), l’objecte del desig del protagonista es deia Jim. Però, suposo jo, que quan es parla d’un sentiment tan universal com és l’amor, el gènere de la persona estimada no és el més rellevant. O sí?