la_cinta_blanca_2

Mentre m’endinsava en les imatges de La cinta blanca (Das weisse Band, 2009) de Michael Haneke no deixava de pensar en una pel·lícula del director Narciso Ibáñez Serrador -sí,  l’ideòleg del famós Un, dos, tres- titulada ¿Pero quién puede matar a un niño? (1976) en la qual uns turistes arriben a una illa on, sorprenentment, només hi ha nens i adolescents.  La parella protagonista, descobrirà, massa tard -com marquen els cànons del cinema de terror- que aquelles criatures, aparentment inofensives, s’han dedicat a assassinar els seus pares i pretenen continuar la massacre més enllà dels límits de l’illa. A més de la referència que acabo de mencionar, la presència, en el film que ens ocupa, de mainada no del tot innocent, i la successió inexplicable d’actes malvats, poden fer pensar, a més d’un, en la primera versió de El poble dels maleïts (Village of the damned, 1960), i, per què no, de la més popular Els nens del blat (Children of the corn, 1985) basada en la novel·la homònima d’Stephen King.

Malgrat aquestes associacions visuals que hom pot establir en veure La cinta blanca, hem de tenir presents les declaracions que el director ha fet, més d’una vegada, en referència al seu cinema: ell no filma pel·lícules de gènere, sinó pel·lícules realistes. Per tant, el mal, en aquesta pel·lícula, no té l’origen en una força sobrenatural sinó que apareix com a element intrínsec del comportament humà i es perpetua de generació en generació sense solució de discontinuïtat.

Narrada per un dels personatges d’un petit poblet protestant al nord d’Alemanya durant els anys previs a la primera guerra mundial, la pel·lícula planteja el fet de com pot influir una actitud repressora exercida de forma implacable per part dels adults en el caràcter dels infants. Les envejes, els odis, les diferències classistes seran mimetitzades pels nens del poble. Aquesta repressió podria ser la llavor, i només és una especulació, mai una afirmació, de la generació que posteriorment va sembrar el terror a l’Alemanya Nazi. Michael Haneke ha expressat, repetidament, que no vol que La cinta blanca sigui considerada tan sols un retrat de l’alemanya de principis del segle XX, sinó que el contingut de fons té un abast més universal: és una radiografia del comportament mesquí de l’ésser humà.

Rellegint El nom de la rosa, la celebèrrima novel·la d’Umberto Eco, he tornat a topar amb un personatge que simbolitza perfectament el pensament d’alguns dels personatges que apareixen a la comunitat rural que retrata Haneke. Jorge de Burgos, el venerable Jorge, com l’anomena de forma afectuosa Guillem de Baskerville, s’expressa en aquests termes a l’hora de justificar els crims que es cometen a l’abadia per amagar la difusió dels llibres prohibits: “la llei s’imposa a través de la por, el nom veritable de la qual és temor de Déu”. Evidentment, aquesta por divina era pròpia de l’Edat Mitjana, però el fet d’exercir el poder a través de la por i el respecte rigorós de les formes, la submissió a un Déu, que ens és desconegut, o a un tirà, per mitjà del terror, és la base dels fonamentalismes religiosos i dels règims totalitaris. En ambdós casos, es pressuposa una total i absoluta intolerància envers allò que fuig de les creences establertes per la jerarquia eclesiàstica o política. Haneke no parla directament d’aquests temes tan delicats, però el nostre pensament modern (i el nostre passat recent) ens duu inevitablement cap a aquestes reflexions.

La cinta blanca del títol, és un tros de roba que el pastor protestant lliga en el braç dels seus dos fills com a símbol de la puresa, i té la funció de recordar-los en tot moment que han estat dolents, que s’han allunyat del camí que Déu ha marcat als homes. La Bíblia diu: “El senyor va acollir favorablement Abel i la seva ofrena, però no acollí Caín i la seva. Un cop van ser al camp, Caín es va llançar sobre el seu germà Abel i el va matar.” (Gènesi 4, 4-8) Quina raó tenia Déu per rebutjar una ofrena i acceptar, en canvi, l’altra? Era un decisió arbitrària? Senzillament, la qualitat dogmàtica de la Bíblia demanava una contraposició d’actituds d’aquesta mena, clara i entenedora, per ensenyar als homes què havien de fer, com havien d’actuar, per complaure el seu Déu. El pecat simbolitzava la condemna a l’ostracisme. A la pel·lícula aquest conflicte bíblic s’explicita mitjançant el comportament dels tres fills del pastor. Després d’assabentar-se que algú ha matat amb unes tisores l’ocell del seu pare, el fill petit li regala el seu per complaure’l. En canvi, els fos fills més grans, el noi i la noia, seran obligats a portar la cinta blanca pel fet d’arribar tard a casa quan la resta de la família els esperava puntualment per sopar. Aquest és només un petit exemple del poder repressor que s’exerceix a la pel·lícula.

A més a més de mostrar els efectes dels excessos del rigorisme, Haneke disecciona de forma detallada una galeria de perversions humanes amb l’escrupolositat d’un entomòleg, de forma neutra, freda, crua, amb el pols ferm d’un metge en una sala d’operacions, sense sentiments ni implicació emocional. La violència física exercida sobre un nen amb la síndrome de Down, el càstig del pare que lliga el seu fill al llit perquè no utilitzi les mans per cometre pecat amb el seu sexe, el pare que abusa de la seva filla… Un panorama que posa els pèls de punta. La fotografia en blanc i negre de Christian Berger, col·laborador habitual de les pel·lícules de Haneke, ajuda notablement a crear aquesta sensació veritablement aterridora i angoixant.

Només qüestionaria un aspecte de la pel·lícula. Com que la idea original era per a una sèrie de televisió, malgrat les retallades de guió, el film es veu afectat per un excés de metratge. A part d’això, La cinta blanca és un exemple de bon cinema, tot i que, també cal dir-ho, no recomanable per a espectadors d’esperit feble, o seguidors incondicionals de la filmografia de Jennifer Aniston o Meg Ryan. Ja m’enteneu.