the-curious-case-of-benjamin-button-original

L’origen de El curiós cas d’en Benjamin Button (The curious case of Benjamin Button), pel·lícula dirigida per David Fincher, és un relat curt, fins ara poc conegut, de l’escriptor nord-americà Francis Scott Fitzgerald, autor de la famosa novel·la -també adaptada al cinema- El gran Gatsby. Tot i l’existència de dos espais temporals que queden clarament diferenciats a la pel·lícula (el passat i el present: la vida de Benjamin Button i la sala d’un hospital a la ciutat de Nova Orleans, a punt de ser arrasada per l’huracà Katrina), i que en la narració de les vicissituds del personatge principal hi apareixen un bon nombre d’espais físics, resulta, en conjunt, un film més estètic que no pas cinètic. Evidentment hi ha algun moment d’acció, però, en general, és una pel·lícula contemplativa, d’extrema delicadesa en les formes, amb un to  melangiós i pausat.

Al principi del film, un dels personatges explica una faula d’un rellotger que dissenya un rellotge en què el temps retrocedeix enlloc d’avançar. El rellotger ha perdut el fill a la guerra i voldria, mitjançant aquest rellotge, que el temps tornés enrere per poder recuperar el seu fill. Aquesta faula ja ens posa en antecedents sobre el tema principal que vertebrarà el relat: l’intent desesperat de lluitar contra l’implacable pas del temps.

L’oposició d’elements contraris com la vida i la mort; la pau i la guerra, el dia i la nit eren, segons el filòsof presocràtic Heràclit, la base de la mobilitat permanent de les coses i aquesta estructura de contraris formava la unitat de la natura. En essència, ens parlava de la inevitable mutabilitat de les coses. Benjamin (Brad Pitt) arriba a la vida i es veu envoltat d’ancians que van morint, descobreix l’amor en la figura de Daisy (Cate Blanchett), un amor que durarà menys del desitjat pel fet que Daisy anirà envellint mentre que Benjamin s’anirà fent més jove. Aquest canvi permanent, doncs, és vital i necessari però, alhora, angoixant, perquè ens recorda, a cada moment, com n’és de fugisser el temps, i com s’ha d’aprofitar cada moment de la vida. El poeta llatí Horaci va escriure en una de les seves Odes: carpe diem quam minimum credula postero (“Aprofita el dia, no confiïs gens ni mica en el demà”). A més a més, hi ha un altre factor que regeix les vides dels personatges a la pel·lícula (i que també sembla regir la vida dels éssers humans): l’atzar. Un element terrible, si tenim en compte tot el que pot passar o deixar de passar com a conseqüència dels seus capricis, tal com Fincher mostra de forma brillant en un fragment de la pel·lícula.

El curiós cas d’en Benjamin Button conté, a més d’algunes pinzellades filosòfiques, un bon nombre de referències religioses escampades aquí i allà: algunes són frases extretes directament de la Bíblia (“Llatzer, aixeca’t i camina!”, exclama el predicador negre quan Benjamin es presenta a la cerimònia religiosa en cadira de rodes); altres referències, en canvi, són més subtils. Set són les vegades que un dels vells de la residència geriàtrica ha estat enxampat per un llamp (el set és un número simbòlic que apareix repetides vegades a la Bíblia). La presència de l’aigua amb múltiples significats: la purificació i la destrucció. El bateig amb aigua beneïda representa la purificació del pecat original. Al llarg de la pel·lícula veiem com “bategen” Benjamin diverses vegades: el banyen i es banya. Però més que una purificació dels pecats, el contacte amb l’aigua representa un canvi físic, l’entrada a una nova etapa de la seva vida. Heràclit escrivia, “un home no es pot banyar dos cops en el mateix riu”. És a dir, Benjamin canvia i el seu entorn també. Al final de la pel·lícula, i en un fora de camp visual, el desbordament del llac Pontchartrain provocat per l’huracà  Katrina arrasarà la ciutat de Nova Orleans. En aquest cas l’aigua esdevé un element destructor i al mateix temps purificador, un nou començament, una nova oportunitat per canviar després d’una catàstrofe. Finalment, una escena que visualment recorda un passatge de la Bíblia, és aquella en què el pare del nounat Benjamin, vol desfer-se del seu fill, horroritzat per la seva deformitat. Tot i que està temptat de llançar-lo al riu, finalment el deixa en mans d’una dona de color. Així doncs, aquest petit Moisès, enlloc d’anar a parar al bressol de la filla del faraó d’Egipte, anirà a parar en una de les llars més humils de la ciutat. Aquest fet converteix la pel·lícula  en un cant a la diferència. La societat negra que envolta el petit Button, el pigmeu que li donarà les primeres lliçons vitals, i, evidentment, el mateix Benjamin són éssers diferents, rebutjats per una societat que fa distincions segons el color de la pell, l’alçada i l’aparença física.

A nivell formal, el director, no decep i ens ofereix un seguit d’enquadraments i plans elegants (a vegades en excés ampul·losos), concebuts com la plasmació en imatges d’una obra d’art, amb un equilibri entre l’espai i els personatges perfecte. La il·luminació és tènue, serena, intimista. Cada punt de llum està estratègicament pensat i col·locat per crear l’atmosfera perfecta, per crear un moment d’intimitat ideal. Aquesta obsessió Kubrickiana pels detalls fa que molts considerin les pel·lícules del director americà productes freds i cerebrals, mancats d’emocions. Però Fincher, agradi o no agradi, és així.

Per reflexionar sobre la mort i l’amor, la vida i el pas del temps, hi havia dues opcions. O bé rodar una pel·lícula d’art i assaig com les del director Suec Ingmar Bergman, o bé decantar-se per fer un film amb un embolcall més preciosista i, per tant, més comercial. El curiós cas d’en Benjamin Button aposta, clarament, per aquesta segona opció. És una pel·lícula que enlluerna l’espectador i que, en alguns moments puntuals, arriba a commoure. Però si voleu emocionar-vos de veritat amb un film sobre aquests temes us recomano que doneu un cop d’ull a la pel·lícula Dublinesos (The Dead, 1987) del director John Houston. Sense cap mena d’artifici, amb molta menys pirotècnia visual, i amb molt menys metratge, aconsegueix emocionar fotograma a fotograma amb una senzillesa i humilitat aclaparadores. Fincher ens regala una excel·lent pel·lícula. L’obra mestra, però, l’ha deixada per a una altra ocasió.

Aquest article es va publicar a la plana web Impuls d’Opinió el mes de febrer de 2009