the-road-carrito

Després de la brillant i oscaritzada adaptació de No és país per a vells (No country for old men, 2007) per part dels germans Coen, l’expectació generada per una altra adaptació d’una novel·la de l’escriptor nordamericà Cormac McCarthy era màxima. Guardonada amb el prestigiós premi Pulitzer l’any 2007, la novel·la La carretera (The Road) -publicada el 2006- va tenir en el seu moment, i continua tenint, una legió de lectors incondicionals, garratibats per la visió postapocalíptica que descriu l’escriptor i per la tendra i intimista relació -enmig del caos i la destrucció- entre un pare i un fill que fan camí per intentar sobreviure a la tragèdia.

La novel·la inadaptable per fi s’ha transformat en pel·lícula, però no acaba de ser la gran adaptació que molts esperàvem. No obstant això, conté elements visuals i interpretatius de gran qualitat. Cal destacar especialment la fotografia, amb una gamma de colors apagada -grisos, blaus i marrons-, obra del director de fotografia Javier Aguirresarobe, el qual ja havia demostrat la seva qualitat tècnica a Los otros (2001) i Mar adentro (2004) –les dues d’Alejandro Amenábar-, per posar un parell d’exemples. Hi ha també detalls visuals subtils però dignes de menció: la forma en què mitjançant les llums i les ombres intuïm, indirectament, el començament del malson calamitós, o bé el moment en què la càmera mostra un primer pla dels peus dels dos protagonistes trepitjant -sense fer-ne cap cas- capses plenes de joies i alguns bitllets de dòlar, mentre la veu del narrador diu que l’única cosa que realment importa és buscar aliment. A nivell interpretatiu, hi ha un moment força emotiu que es produeix quan el pare arriba a la casa on va néixer. En el menjador, enmig de la pols i la runa, torna a col·locar de forma delicada el coixi en el sofà i s’hi asseu, per reviure, encara que sigui per uns breus instants, una aparença de normalitat. El mèrit d’aquest instant cinematogràfic és tant del director com de l’actor Viggo Mortensen, el qual demostra, una vegada més, en aquesta escena i al llarg de tota la pel·lícula, que un actor pot desaparèixer a l’hora d’interpretar un personatge i fer-lo absolutament creïble sense caure en els manierismes i els tics habituals de les estrelles de Hollywood quan aborden papers seriosos i transcendents.

El tema principal de la pel·lícula és el vincle paternofilial i l’actitud que adopten els dos personatges davant la catàstrofe. El pare és un lluitador pragmàtic (el primer que fa quan es desencadena el caos és omplir la banyera en previsió de l’escassetat d’aigua) que intenta discernir entre el bé i el mal sense adonar-se que, mica en mica, està perdent la humanitat. El fill, desconcertat i obedient al principi, s’adona dels canvis progressius en el caràcter del seu pare, i intenta fer-li veure que no tothom és dolent i que cal tenir una mica de compassió. Evidentment, és fa difícil pel pare actuar segons aquest punt de vista. Les poques escenes de canibalisme que s’intueixen fan que la desconfiança i el temor envers els altres siguin impossibles d’oblidar. I és que, realment, la visió de la raça humana que mostra el film confirma aquella màxima filosòfica que diu que “l’home és un llop per a l’home.”

De la mateixa manera que hi ha imatges a la pel·lícula que expliquen moltes coses sense necessitat de gaires digressions visuals, crec que hauria estat millor transformar el llibre en un capítol d’aquelles televisives Històries extraordinàries (Amazing Stories) o La dimensió Desconeguda (The twilight zone) on es plantejaven enigmes, qüestions inquietants i, fins i tot, filosòfiques amb el mateix enginy però amb més economia de mitjans, i en  només una hora, o menys. Això sí, en el cas que formés part d’una sèrie de televisió, hauríem de pensar un altre títol. Històries extraordinàries no seria un nom gaire adient per incloure-hi un episodi titulat La carretera. Mal que ens pesi, la realitat s’ha encarregat de demostrar, nombroses vegades, que els fets narrats a la pel·lícula no són tan extraordinaris.