George-Clooney-in-Up-in-the-Air

Que ningú s’enganyi: Up in the air (2009) no és exactament una comèdia, malgrat que el director, Jason Reitman, hagi inclòs algun personatge i alguna situació simpàtica per alleugerir la tensió i la duresa del tema que planteja el film. Tampoc és ben bé un drama que arrossegui els espectadors al consum massiu d’antidepressius en sortir del cinema. És una pel·lícula agredolça que haurien d’evitar persones addictes als finals feliços i extremament sensibles als drames socials, en aquest cas, l’atur.

Up in the air és el tercer llargmetratge de Jason Reitman, fill del també director de cinema Ivan Reitman -autor dels Caçafantasmes (Ghostbusters, 1984)-, després de debutar l’any 2005 amb Gràcies per fumar (Thank you for smoking) i de rebre els elogis de la premsa i  aconseguir el favor del públic amb Juno (2007), una de les cinc nominades a millor pel·lícula a la 80ena edició dels premis Oscar.

La pel·lícula s’estructura al voltant d’un personatge que s’encarrega d’acomiadar els treballadors de les empreses quan hi ha una retallada de personal. Una feina dura, que requereix molta sang freda i una manca d’implicació emocional per part del professional que la desenvolupa. Ryan Bingham (George Clooney) és un al·lèrgic patològic al compromís, que s’aparta voluntàriament de la seva família i que no creu en el matrimoni, ni en els fills, ni en res que s’assembli a un concepte de vida tradicional. La seva llar són els avions i els aeroports, mons artificials, comfortables i impersonals, llocs de pas en els quals no s’hi ha de sentir lligat emocionalment. Bingham seria la versió elegant d’un conegut personatge literari, arquetipus del rebuig a l’afecte i caliu humans, gasiu i egoista com n’hi ha pocs. Em refereixo, òbviament, al senyor Scrooge, una de les més brillants creacions de l’escriptor anglès Charles Dickens. Scrooge és un personatge sense escrúpols, un misantrop impenitent que només té un objectiu a la vida: acumular diners. Bingham no acumula diners sinó hores de vol. I amb quin objectiu? Doncs, simplement, amb el d’arribar a la màgica xifra que li permetrà obtenir la targeta de client preferent. Però, a diferència del popular conte moral de Dickens en el qual l’autor redimeix el personatge i li concedeix una oportunitat per refer la seva vida, el director Jason Reitman no té compassió de Ryan Bingham i el condemna a l’ostracisme social i afectiu, a volar d’un lloc a l’altre, a acceptar amb resignació un estil de vida que ell mateix s’ha anat creant.

El director emfasitza aquest aspecte de la personalitat de Bingham, l’absolut convenciment que, la seva, és la millor opció per enfrontar-se a la vida. Mentre prenen una copa, ell i el futur marit de la seva germana parlen sobre el somni americà: una feina estable, un cotxe, una casa, una família. Bingham somriu cínicament perquè considera que tots aquests ideals no tenen res a veure amb ell. Tanmateix, com que és un professional, encoratja el seu futur cunyat a donar el pas i a formar una família, igual que encoratja els treballadors acomiadats a refer la seva vida i a perseguir el seu somni. L’únic personatge que farà trontollar el seu cinisme i les fermes conviccions sobre el seu estil de vida és Alex Goran (Vera Farmiga). Però un gir de guió, que el director s’encarrega de col·locar en el moment adequat, deixarà els espectadors, que ja s’esperaven un final dolç, amb els ànims per terra. El nou rumb que Bingham volia donar a la seva vida, després de molts dubtes i reflexions, s’esvairà ràpidament com ho fan els núvols que l’envolten quan viatja amb avió. Només ha estat un parèntesi, una anècdota, un plaer fugisser en la vida d’altres persones.