aseriousman-900x483

Només uns pocs cineastes, entre ells els germans Coen, es poden permetre el luxe d’incloure -abans dels crèdits inicials d’una pel·lícula- un pròleg que explica una llegenda  (fictícia) ambientada a Polònia, amb uns personatges que parlen en yiddish. Al cap de deu minuts de llegir subtítlols, hom comença a pensar que s’ha equivocat de sala. Però no ha estat així! Aquest divertit i excèntric preàmbul forma part de la pel·lícula Un tipus seriós (A serious man, 2009), i ens avançarà, amb unes poques pinzellades, algun dels temes temàtics del llargmetratge que veurem a continuació: la dificultat d’aprehendre la realitat, la lluita de sexes, les conseqüències que poden tenir les nostres accions -tant les bones com les dolentes- en la nostra vida, sotmesa permanentment als designis misteriosos d’Hashem (terme Hebreu que serveix per referir-se a Déu).

Si a Sang fàcil (Blood simple, 1984) i a L’home que mai va estar allí (The man who wasn’t there, 2001) s’hi apreciava la influència dels relats noir de James M. Cain i Dashiell Hammett, i a O brother, where art thou! (2000) hi apareixien referències a L’Odissea d’Homer, aquesta vegada els directors han trobat la seva coartada literària en l’antic testament. La inspiració argumental i estructural prové del llibre de Job, en el qual se’ns expliquen els patiments de Job, un home bo i just, i els consells que li donen tres dels seus amics. Així mateix, els Coen, després del pròleg, organitzen la pel·lícula en tres actes, que es corresponen amb la visita que el protagonista fa a tres rabins per demanar-los consell. Paral·lelament als qüestionaments religiosos de personatge principal, el film ens ofereix un gavadal de situacions kafkianes i esperpèntiques, una fauna de personatges estrafolaris i uns diàlegs lacònics, que basculen entre l’absurditat més ximple i la profunditat més irònica.

Ambientada en un poblet del midwest americà, Un tipus seriós ens mostra l’univers quotidià de Larry Gopnick, un professor universitari, jueu, que veu com la seva vida, que ell creia senzilla i ben organitzada, se’n va en orris d’un dia per l’altre. Un cúmul de petits drames domèstics i professionals l’obligaran a replantejar-se la vida: la dona li demana el divorci perquè es vol casar amb el seu millor amic, el fill es dedica a comprar, en nom seu i amb els seus diners, una col·lecció de discos, la filla es vol operar el nas, el veí vol construir un cobert que, segons Gopnick, sobrepassa els límits legals de la seva finca, un dels seus estudiants el vol subornar per aconseguir l’aprovat…

Larry Gopnik, interpretat de forma brillant per l’actor Michael Stuhlbarg -un desconegut pels cinèfils, però molt popular als escenaris de Broadway-, és un tipus més proper als personatges angoixats i nihilistes interpretats per William H. Macy a Fargo (1996) i Billy Bob Thorton a L’home que mai va estar allí que no pas al personatge alterat i esbojarrat que interpretava George Clooney a Cremar després de llegir (Burn after reading, 2008). En aquella pel·lícula, l’humor era igual d’absurd, les situacions eren igual d’extravagants, però, a diferència d’aquesta, connectava més ràpidament amb l’espectador. Amb això no vull pas dir que Un tipus seriós no sigui un plaer pels amants de l’humor refinat i una mica recargolat. A part de la interpretació de l’actor principal, un dels elements en què el film triomfa sense cap mena de dubte és en el retrat del matrimoni Gopnik. Les situacions còmiques entre la muller (decidida i dominant) i l’home (ingenu i pusil·lànime) recorden diàlegs i situacions similars a les d’un altre cineasta jueu prou conegut i apreciat en aquestes latituds. Em refereixo, òbviament, a Woody Allen. Les discussions home-dona eren hilarants quan la partenaire d’Allen era l’actriu Diane Keaton, per exemple a Annie Hall (1977) i a Misteriós assassinat a Manhattan (Manhattan murder mystery, 1993).

Un tipus seriós conté prou elements per satisfer els seguidors dels germans Coen, però és irregular i menys reeixida si la comparem amb altres pel·lícules de la seva filmografia. I, definitivament, serà un film amb menys capacitat de seducció per al gran públic. El tema escollit i el fet que no hi hagi actors coneguts juguen en contra seu. Segur que aquestes decisions van fer tremolar els distribuidors a l’hora de plantejar-se la promoció de la pel·lícula. Però, no patiu, els Coen es poden permetre aquestes llicències, i més, si cal, sense que se’n ressentin les seves qualitats artístiques.