Australia-stills-large-australia-a-baz-luhrmann-film-4159257-2560-1703

Baz Luhrmann ha comès el mateix error que molts directors americans moderns. Ha volgut crear un espectacle cinematogràfic total. La pel·lícula definitiva sobre un període històric i un continent que deixi una empremta inesborrable en la història del setè art. Una mena d’Allò que el vent s’endugué (Gone with the Wind, 1939) als antípodes. Potser és la necessitat de facturar pel·lícules larger than life, per fer tornar l’espectador a les sales de cinema -perquè redescobreixi l’espectacularitat cinematogràfica pretèrita-, i allunyar-lo de la qualitat dubtosa que ofereixen les descàrregues il·legals casolanes. El cas és que, la megalomania de molts directors, dóna com a resultat un garbuix d’imatges visuals pretesament impactants però mancades de la càrrega emocional necessària per atrapar una audiència mínimament exigent.

Austràlia (2008) vol ser massa coses alhora. Un western, un film amb una mica de contingut polític (la  neteja ètnica dels aborígens que el govern australià va dur a terme des de finals del XIX), una pel·lícula bèl·lica, una comèdia… Aquest afany acumulatiu, aquest excés que s’ha convertit en la marca de fàbrica del director Baz Luhrmann, i que sí funcionava a Moulin Rouge (2001), la seva anterior pel·lícula, en aquest cas, juga en contra del film.

Moulin Rouge volia ser un homenatge, i al mateix temps, una actualització dels grans musicals del Hollywood clàssic. Hereva directa de la generació MTV, era un pur deliri visual i musical: barrejava classicisme i modernitat, combinava imatges retro amb filigranes informàtiques, música dels 80 amb tecnologia dels 90, decorats de cartró pedra amb efectes especials d’última generació. Era una orgia d’imatges, sons i colors, adient pel món bohemi que pretenia retratar, i el públic, enfervorit, va aplaudir aquell experiment agosarat. Austràlia vol continuar amb aquesta estètica i la cosa, sincerament, no acaba de rutllar.

La història d’amor dels dos protagonistes i la descripció del paisatge en el qual es mouen remeten a pel·lícules com Memòries d’Àfrica (Out of Africa, 1985)Lawrence d’Aràbia (Lawrence of Arabia, 1962). Austràlia, però, no té ni la qualitat romàntica de la primera ni la capacitat de retratar la majestuositat de l’entorn de la segona. La relació entre Lady Sarah Ashley (Nicole Kidman) i el cowboy sui generis Drover (Hugh Jackman) esdevé una acumulació dels tòpics més rancis del cinema romàntic de Hollywood, i la forma de filmar el paisatge australià s’acosta més als excessos visuals -l’abús dels tràvelings aèris- de Peter Jackson a El senyor dels anells que no pas a les elegants epopeies fílmiques de David Lean.

Nicole Kidman, al llarg de les gairebé tres hores llargues de pel·lícula, passa de la comèdia al drama amb una gestualitat forçada en les escenes suposadament gracioses, i una incapacitat manifesta per transmetre emocions en els moments dramàtics. Mancada de la subtilesa interpretativa de la Katharine Hepburn, per posar un exemple a l’atzar, l’actuació de la Kidman és una col·lecció excessiva de ganyotes de sorpresa que pretenen ser gracioses però que, al final, acaben cansant i provocant que el personatge deixi de ser creïble i es converteixi en una simple paròdia. Hugh Jackman, per altra banda, intenta combinar l’actitud sorruda del Clint Eastwood amb la ironia i el cinisme d’un Indiana Jones, sense massa fortuna. I el nen aborigen, és una altra de les perles de la pel·lícula. Totes les seves escenes són d’una carrincloneria insofrible, i enlloc d’empatia, provoquen vergonya aliena. A més, traumatitzat com està pel fet de ser mestís, encara me’l disfressen de negre per poder assistir a una projecció de la pel·lícula El Màgic d’Oz (The Wizard of Oz, 1939). Fantàstic, sí senyor!

En definitiva, amb tant retoc fotogràfic per crear imatges de postal turística, molts espectadors segurament s’hauran plantejat la possibilitat de fer un curset avançat de photoshop i d’adobe after-effects per crear les seves pròpies “australianades” casolanes mentre s’entretenen taral·lejant i fent karaoke amb la cançó Over the Rainbow.

(Aquest article es va publicar a la pàgina web Impuls d’Opinió el gener de 2009)