KRISTY FLORES (Third from right) stars in FAME.

“Busqueu la fama. Però la fama costa. Doncs aquí és on començareu a pagar, amb suor.” Aquestes eren les paraules amb què la professora Lydia Grant (Debbie Allen) iniciava les seves classes de dansa a l’Escola Superior d’Arts Escèniques de Nova York, i que es van popularitzar gràcies a la mítica sèrie Fama (emesa per la cadena NBC), que partia d’un original cinematogràfic dirigit per Alan Parker l’any 1980.

Després de l’èxit de la pel·lícula (nominada a sis premis Oscar i guardonada amb els de millor banda sonora i cançó original), la sèrie va esdevenir tot un fenomen televisiu -que va durar sis temporades- a partir de l’any 1982. Va marcar tota una generació d’espectadors catòdics que seguien embadalits, setmana rere setmana, el mosaic d’històries personals i professionals d’un grup de joves estudiants que aspiraven a ser artistes.

Les noves generacions d’adolescents que vagin a veure la nova versió de Fama, dirigida pel debutant Kevin Tancharoen, segurament desconeixeran les peripècies de Leroy Johnson, Danny Amatullo o el professor Benjamin Shorofsky. Els nois i noies d’avui dia ja tenen la seva pròpia versió teen de Fama per omplir amb fotografies les carpetes i llibretes de l’escola: High School Musical (2006-2008), amb la parelleta formada per Vanessa Hudgens i Zac Efron, i els Jonas Brothers, per posar un parell d’exemples. A la televisió, la consecució d’aquest somni intangible, materialitzat per aquesta nova generació de ballarins i cantants, s’ha convertit en el motor de multitud de programes amb un format similar que han proliferat com bolets a les pantalles de mig món. Factor X, Operación Triunfo, American Idol, So you think you can dance, Fama, a bailar! Tots promouen joves talents, i en tots aquests shows els somnis sorgeixen i es destrueixen amb la mateixa facilitat amb què contemplem un anunci de perfum.

La nova versió de Fama, però, no fa ni tan sols olor de perfum, ni, en qualsevol cas, de suor, que és el que hauria de provocar el suposat esforç de superació dels protagonistes per arribar a aconseguir els seus objectius. Més aviat, fa olor d’aigua, és a dir, és inodora, incolora i insípida. Però a diferència de l’aigua, que ens sadolla quan estem acalorats, la pel·lícula no ens fa passar la set, no apaivaga les ganes de ritme dels espectadors.

Els números musicals són molt discrets, a diferència, per exemple, de l’elegància i la desmesura, respectivament, de musicals més recents com Chicago (2002) o Moulin Rouge (2001). Els falta aquella explosió d’energia contagiosa que es pressuposa en aquest tipus de produccions. Voldríem que ens espeteguessin els dits, que els peus seguissin el ritme encomanadís de la música, que el cap i les espatlles es balancegessin per acompanyar els compassos musicals i les evolucions dels ballarins a les aules. Però aquest ritme intern no acaba d’aparèixar al llarg dels 107 minuts que dura la pel·lícula. Els actors són tots ells molt atractius, però els personatges que interpreten són totalment plans. Se suposa que representen nois i noies a la flor de la vida, amb les hormones revoltades, plens d’inquietuds i somnis. Tots aquests sentiments, però, no es reflecteixen a la pantalla, o, com a mínim, no de forma visceral. Els actors que els interpreten, els podríem intercanviar pels de qualsevol comèdia adolescent d’avui dia i ens quedaríem igual. Són el mirall d’una  generació apolítica, poc contestatària i poc sacrificada, que viu el seu particular High School Musical sense acabar-s’ho de creure ni de treure’n el màxim rendiment.

Evidentment, el fet de condensar els quatre anys d’aprenentatge en una hora i mitja de pel·lícula, és un handicap que fa difícil l’empatia amb els personatges. I més, de la manera amb què el director ha decidit filmar les seves experiències, mitjançant flaixos, retalls de les seves vides, com si es tractés d’un video casolà que hom grava per recordar una excursió o un viatge. L’essència d’aquest viatge (la lluita, l’esforç, l’emoció, les alegries i les decepcions) ha quedat, malauradament, diluïda en favor d’una versió amable i familiar dels muntatges teatrals de final de curs de qualsevol institut. Fins i tot els professors són massa tous, i els seus comentaris massa innocus. ¿Què se n’ha fet de la ironia lacerant de la temible Debbie Allen a la sèrie de televisió? (per establir un nexe d’unió entre la sèrie i la nova pel·lícula, Allen apareix aquí en un paper testimonial en qualitat de directora de l’escola). La resta de professors sembla que demanin perdó cada vegada que fan algun comentari desfavorable als alumnes. Sóc del parer que els hauria calgut contractar algú com el Risto Mejide per posar una nota de color i donar una mica més d’energia i empenta al producte.

No ens enganyem, aquesta nova versió de Fama no és una operació de nostàlgia catòdica. És, simplement, un altre intent de recuperació d’un clàssic televisiu -igual que ha passat amb Els àngels de Charlie, Starsky i Hutch o el Superagent 86, entre d’altres- fruit de la desesperació causada per la manca d’idees dels guionistes americans. En aquest cas, és millor viure de la nostàlgia que no pas contemplar com es dilueix una pel·lícula a les nostres retines igual que un caramel sense gust a la boca.