75

Després de més d’una dècada sense dirigir cap llargmetratge, James Cameron s’ha decidit a tornar a la primera plana de l’actualitat cinematogràfica amb un projecte ambiciós, molt ambiciós. Avatar s’ha convertit, gràcies a una campanya de màrqueting pensada fins al mínim detall, en la pel·lícula dels superlatius: la més esperada pels seguidors de Cameron (Titànic és de l’any 1998); la més cara de la història del cinema (els rumors parlen d’un pressupost de 500 milions de dòlars); la més revolucionària (en paraules del mateix director: significarà un abans i un després a l’hora de fer i de veure el cinema), nominada a les categories més descatades dels Globus d’Or (quatre nominacions: millor pel·lícula, director, banda sonora i cançó original); i, finalment, ferma candidata a formar part de les finalistes en els propers premis Oscar.

Però, ¿què és Avatar? En poques paraules, és una revisió (o relectura) de la llegenda de la índia Pocahontas i el colonitzador anglès John Smith explicada utilitzant les tècniques infogràfiques d’última generació. Fent servir l’argot informàtic, diríem que és una Pocahontas en versió 2.0. Si substituïm els noms històrics pels de Neytiri (Zoe Saldana) i Jake Sully (Sam Worthington), i si substituïm les terres de Virgínia del segle XVII pel món de Pandora, el resultat final és Avatar.

Alguns diran que és una simplificació, però, després d’onze anys d’espera, aquesta és la trista realitat. James Cameron ha optat per reciclar una història que ja s’havia filmat amb anterioritat. M’explico. L’any 1995 Disney va traslladar al cinema -amb no massa fortuna- la llegenda de Pocahontas, i deu anys més tard el director Terrence Malick va filmar-ne una versió més realista i més poètica titulada El nou món (The New World, 2005). També en el terreny de l’animació, l’any 2001 s’estrenava Atlantis, amb un plantejament similar però canviant l’escenari: enlloc de la colonització del nou món, els personatges descobrien la mítica Atlàntida. El record de tots aquests referents cinematogràfics ha reduït enormement la capacitat de sorpresa del film, i ha provocat un cert desencís entre els espectadors que esperavem amb impaciència aquesta estrena.

Malgrat la poca originalitat i senzillesa argumentals, la unidimensionalitat dels personatges, i algunes decisions estètiques de qualitat una mica dubtosa -els avatars semblen barrufets de més de dos metres-, hi ha elements del llargmetratge (166 minuts en total!) que m’agradaria destacar. Durant la presentació mundial d’Avatar –que ha coincidit amb el fracàs de la cimera del clima de Copenhagen-, James Cameron ha volgut ressaltar el missatge ecologista del film. La lluita entre la civilització (representada pel coronel Quaritch) i la conservació i preservació de l’estat natural de les coses (representada pels Na’vi) acosta l’obra de Cameron a la narrativa èpica de tradició nordamericana iniciada per James Fenimore Cooper en les seves novel·les sobre la frontera, especialment L’últim Mohicà (1826), la més popular de la pentalogia sobre la lluita territorial entre colonitzadors i nadius en terres americanes. Per descriure la tribu dels Na’vi, Cameron recupera la visió panteista (“Déu és tot” i “tot és Déu”) dels indis americans que Fenimore Cooper plasmava a les seves novel·les i la combina amb la idea utòpica del bon salvatge que propugnava Jean Jacques Rousseau. Jake Sully, a través del seu avatar, aprendrà a viure seguint un sentit natural de la propietat, en armonia amb la naturalesa, i s’allunyarà de les tesis materialistes, més pràctiques i menys espirituals dels marines. Un dels exemples més bonics d’aquesta comunió entre l’home i la naturalesa és el nexe d’unió que s’estableix entre l’avatar de Sully i la bèstia alada que li servirà de cavalcadura. Una idea que ja apareixia a Harry Potter i el presoner d’Azkaban -el tercer llibre del la saga del nen mag- entre Harry i l’hipògrif Buckbeak.

Finalment, cal dir també que, en algunes escenes, James Cameron ha sabut copsar -seguint la tradició novel·lística dels segles XIX i XX-, la capacitat de meravella que suposava la descoberta de territoris inexplorats. Em refereixo, evidentment, a L’illa misteriosa (1874) i El viatge al centre de la terra (1864), de Jules Verne, i a El món perdut (1912), la fantasia prehistòrica d’Arthur Conan Doyle. La mescla de l’essència d’aquestes aventures amb un bestiari digne del millor George Lucas a la seva saga d’Star Wars fan de la pel·lícula una autèntica festa pels amants de la ciència-ficció.

Com a nota negativa, però, i sense deixar d’admetre que és un film tècnicament prodigiós,  el fet de tenir a mà tot un arsenal digital amb unes possibilitats de creació gairebé inimaginables fan que, la passió pel material que el director té entre les mans, s’acabi transformant en excés, i que l’acumulació dels virtuosismes infogràfics acabin cansant l’espectador.

No sé si la resposta del públic serà tan positiva com va passar amb Titànic. Per si de cas, el director ha jugat sobre segur: ha recuperat alguns rostres coneguts de la seva filmografia (Sigourney Weaver), ha tornat a la ciència-ficció (un terreny que li ha reportat bons resultats), i ha tornat a comptar amb la col·laboració del compositor James Horner. Horner ofereix una banda sonora en què reutilitza subtilment les seves quatre notes marca-de-la-casa, torna a incloure un tema èpic, I will see you cantat per Leona Lewis, que intentarà repetir l’èxit de My heart will go on amb Céline Dion, i, en alguns passatges musicals, recupera els elements ètnics (d’origen Africà) que ja va utilitzar a Mighty Joe Young (1998). La banda sonora també conté alguns moments de gran bellesa musical, com el fragment Jake’s First Flight, amb el qual el músic, i el director, intenten repetir, d’alguna manera, la famosa escena de Titànic en què Leonardo di Caprio -darrere Kate Winslet a la proa del vaixell- cridava “sóc el rei del món!”. No sé, però, si aquesta vegada James Cameron tornarà a regnar a les taquilles mundials. En qualsevol cas, sigueu benvinguts a Pandora, sigueu benvinguts a Hollywood! Allà on els somnis de colors es poden fer realitat… o no!