where_the_wild_things_are03

Si mai heu donat vida (o heu traslladat part de la vostra personalitat) a un osset o a una nina de peluix o a un click de playmobil, segurament no entendreu ni un borrall de la pel·lícula On viuen els monstres (Where the wild things are, 2009). Dirigida per l’inclassificable Spike Jonze, autor també de Com ser John Malkovich (1999) i Adaptation (2002), el film ens explica l’experiència vital d’en Max (Max Records), un noi de nou anys, rebel i enfurismat amb una realitat mutable que ell creu excloent, que intenta trobar el seu lloc en el món fugint cap a una terra misteriosa habitada per monstres.

El cert és que, durant la infantesa, tendim a crear una realitat personal, moltes vegades més real que el món real, com a forma d’evasió. De forma inconscient, però, el que estem fent és entendre la realitat que ens envolta, i a nosaltres mateixos, mitjançant una creació fictícia. L’autor Bruno Bettelheim ho explicita de forma perfecta en el seu llibre Psicoanàlisi dels contes de fades: “els contes permeten que el nen imagini com es pot aplicar a si mateix allò que la història li revela sobre la vida i la naturalesa humana”.

Max, mitjançant la invenció de contes i mons imaginaris a la seva habitació, intenta fugir d’un entorn familiar que li sembla hostil. La seva germana (Pepita Emmerichs) és ja una adolescent que ha deixat de gaudir amb els jocs infantils que compartia amb el seu germà. La seva mare (Catherine Keener), divorciada, intenta refer la seva vida personal quan torna a casa, i dedica la resta del temps a treballar per tal de mantenir la família.

De la mateixa manera que Alícia entra a la llodriguera del conill i arriba al país de les meravelles, Max viatja fins a una illa on coneix un seguit de monstres tristos i desorientats que necessiten un rei que doni sentit a les seves vides. El viatge en vaixell i molts dels elements que veiem a l’illa són una simple projecció mental del nen. Tenen un origen real i tangible en l’univers quotidià. Per exemple, els plecs del llençol del llit on dorm Max seran les onades del mar, els ossets de peluix es transformaran en monstres, el castell de neu que construeix a l’altra banda del carrer esdevindrà el fort de fusta a l’illa, la batalla de neu al principi de la pel·lícula tindrà el seu paral·lelisme en la guerra de terrossos en el país dels monstres…

Aquesta opció creativa -el desplaçament físic de Max cap a una terra ignota i misteriosa-, contrasta amb l’original literari, tot i que el propòsit és el mateix. Maurice Sendak, autor del llibre il·lustrat en què es basa la pel·lícula, mostra el protagonista reclòs a la seva habitació, castigat pel seu mal comportament. El mar, el viatge i els monstres sorgeixen, doncs, de la imaginació del nen. S’enfasitza, d’aquesta manera, la capacitat fabuladora de Max a l’original literari.

Tornant a la pel·lícula, un altre tema important és la relació del nen amb l’entorn familiar.  La família disfuncional i amb problemes de comunicació ha sigut, moltes vegades, el motor del drama cinematogràfic de pel·lícules adreçades, teòricament, a la mainada. Des de Toy Story (1995), passant per E.T. (1982), fins a la recent Els mons de Coraline (2009), per posar uns pocs exemples. Però cal informar els nens despistats, i els pares poc cinèfils, que On viuen els monstres no és una pel·lícula per mainada. No pas perquè no sigui una mena de conte de fades modern i, per tant, deixi de realitzar la funció que es demana als contes de fades (explicar com és el món en què vivim d’una forma abstracta) sinó perquè els nens d’avui dia estan més acostumats a veure pel·lícules més dinàmiques, que saben captar molt millor, i de forma permanent, la seva atenció. Després de les primeres seqüències en què Max arriba a l’illa i descobreix els monstres -entre les llums i les ombres del bosc-, la màgia o el terror que el nen espera queden ràpidament diluïts. Hi ha massa escenes estàtiques, massa diàlegs que no tindran cap sentit per a un infant.

On viuen els monstres és, al meu entendre, una pel·lícula per adults que intenta explicar quin es el procés cognitiu i d’aprenentatge de la realitat d’un nen. És una obra irregular: entretinguda a estones i visualment fascinant en alguns passatges. El més interessant, però, és el pòsit que deixa per a la reflexió un cop acabada la projecció.

Advertisements