day_the_earth_stood_still06

L’any 1951, el director americà Robert Wise (famós per haver filmat, entre d’altres, el conegut musical West Side Story) es va fer càrrec d’un projecte titulat Ultimàtum a la Terra (The day the Earth stood still). Aquesta pel·lícula ha esdevingut un referent dins el gènere de la ciència-ficció. Molts espectadors segurament recordaran amb nostàlgia la imatge icònica del robot Gort, les famoses paraules “klaatu barada nikto” que servien per aturar-lo, i la fantàstica banda sonora de Bernard Herrmann. Avui dia, però, el film ja ha perdut la capacitat d’impacte que de ben segur va tenir en el seu moment. Els efectes especials han evolucionat de forma exponencial i el context històric també és diferent (la guerra freda i l’amenaça comunista han quedat aparcades en un racó de la ment dels espectadors americans, i de la resta del món). Tanmateix, els cinèfils poden estar ben tranquils, perquè l’aura mítica del film original romandrà intacta després d’aquest 2008. El nou Ultimàtum a la Terra, del director Scott Derrickson, és una versió descafeïnada que no aconsegueix esborrar el bon record de l’original.

Aquests darrers anys, la indústria cinematogràfica americana s’ha dedicat a actualitzar (que no vol dir millorar) algunes de les pel·lícules de ciència-ficció dels anys 50 i de catàstrofes dels anys 70 sense massa fortuna. Per tant, no calia tenir gaires esperances en aquesta nova versió del clàssic de Robert Wise. I, de fet, els mals auguris s’han acabat confirmant.

Tot i que la retòrica bel·licista utilitzada en ambdues produccions continua essent la mateixa, la versió 2008 s’apunta a la moda de pel·lícules amb un marcat discurs ecologista. El dia de demà (The day after tomorrow, 2004 de Roland Emmerich), L’incident (The happening, 2007 de M. Night Shyamalan) o, fins i tot, la producció animada Wall-E (2008 d’Andrew Stanton) són altres exemples de pel·lícules comercials recents que han posat sobre la taula una qüestió que, fins ara, només interessava els científics però que, en canvi, d’un temps ençà ha esdevingut tema de portada de la majoria de mitjans de comunicació. Ultimàtum a la terra 2008 pretén ser un avís sobre com els humans estem abusant del planeta Terra i com ens caldrà trobar un equilibri que permeti la subsistència dels diferents ecosistemes que hi fan vida.

La pel·lícula té un bon començament (de fet, en aquest tipus de films sempre és el millor de la funció!); conté, també, algunes idees visuals força reeixides (el moviment de l’ombra dels arbres a Central Park en el moment de l’arribada dels extraterrestres; la imatge de la gent apropant-se a les boles lluminoses que recorda Encontres a la tercera fase, de Steven Spielberg); i alguna idea de guió interessant (el concepte bíblic de l’arca com a receptacle per protegir les espècies del planeta). A part d’això, poca cosa més ens pot oferir.

Els actors, com també és habitual en les pel·lícules d’aquest gènere, són simples comparses que giren al voltant d’un desplegament d’efectes especials aclaparador. Keanu Reeves, amb la cara de pal que sempre posa en qualsevol paper que interpreta, segurament deu haver fet servir els recursos interpretatius de la sèrie Matrix per posar-se a la pell de Klaatu (una interpretació Shakespeariana, vaja!). La pobra Kathy Bates intenta donar una pàtina de qualitat al producte, però escena rere escena ens dóna la impressió que es pregunta: i jo, què caram hi pinto en un producte com aquest? I, finalment,  la Jennifer Connelly, que amb aquella carona innocent que sempre sembla que s’hagi de trencar, acaba de posar la cirereta a la funció. I, dels diàlegs, potser millor que no en parlem. Només apuntar que són tan de manual de primers auxilis, estan tan plens de tòpics, que fins i tot els esgarips d’en Chewbacca a La guerra de les galàxies (Star Wars, 1977) tenien més càrrega de profunditat. En fi, apreciats lectors, una llàstima! Millor que guardeu les crispetes per a una altra ocasió…

(Aquest article es va publicar a la pàgina web Impuls d’Opinió el desembre de 2008)