“Llavors Déu va dir a Noè: Tu fes-te una arca de fusta de xiprer amb compartiments, i calafateja-la per dintre i per fora. Jo enviaré el diluvi per fer morir tot el que té alè de vida sota el cel: tot el que respira s’ofegarà. Però amb tu, faré i mantindré la meva aliança.” (Gènesi 6, 14, 17-18). El que molts de vosaltres segurament no sabeu és que, a continuació, Déu s’adreçà a un jove Ezequiel Emmerich -rerebesavi de Roland Emmerich-, i li digué: “Cap a l’any 2012 el món que vaig crear se n’anirà en orris un altre cop perquè els fills d’Adam l’hauran malmès de forma irreversible. Transmet aquesta profecia als teus descendents…”

Bromes a part, el cert és que Roland Emmerich s’ha convertit en el Nostradamus digital del tercer mil·leni mitjançant una col·lecció de pel·lícules apocalíptiques que pretenen advertir-nos dels perills que correm els terrícoles si no fem bondat. Utilitzant una teràpia de xoc de gairebé tres hores, intenta, mitjançant un desplegament d’efectes visuals aclaparador i ensordidor, remoure les consciències de la humanitat. Una humanitat que assisteix en massa a les sales de projecció arrapada a una bossa de crispetes, pendent del mòbil, i pensant quin nou model d’iPod comprarà el proper Nadal.

Crec que no m’equivoco si afirmo que 2012 és la mare -de moment- de totes les pel·lícules de catàstrofes. A Independence Day (1996) es carregava uns quants edificis emblemàtics dels Estats Units i de la resta del món. A El dia de demà (The day after tomorrow, 2004) posava al congelador l’hemisferi nord. I a 2012 (2009), el director ha tirat la casa per la finestra, i es carrega, directament, tot el planeta. Bé, tot no…

La destrucció massiva que ens ha mostrat a cada nou projecte ha augmentat quantitativament, però no pas qualitativament. 2012 és com un circ de tres pistes, en el qual els personatges se salven pels pèls de situacions increïblement hiperbòliques però absolutament inverosímils. El resultat satura les retines dels espectadors, però els deixa les neurones igual que abans d’entrar a la sala de cinema.

A favor del director, però, cal dir que té un punt de dolentaria a l’hora de plantejar el seu discurs cinematogràfic, i apunta alguns detalls certament divertits. Per exemple, el fet que decideixi que el primer ministre italià es quedi al Vaticà per encomanar-se a Déu és d’una ironia força fina. Segurament Emmerich va escriure el guió fa temps, però no deixa de ser sorprenent la decisió del ministre italià de ficció, si tenim en compte que el Sr. Berlusconi es passeja per Villa Certosa amb prostitutes de luxe. Un altre detall polític digne d’elogi -un dard emmetzinat contra els republicans- és la reflexió que fa l’actor John Cusak a la seva exdona a la pel·lícula. No s’ha de creure el  governador de Califòrnia -el republicà Arnold Schwarzenegger- quan diu que la situació està sota control. “És un actor, i està llegint el teleprompter”, li diu, qüestionant, d’aquesta manera, la credibilitat dels polítics. Com a aspecte més reaccionari, però, tenim un president d’Estats Units, interpretat per l’actor Danny Glover -una clara referència a Obama-, que se sacrifica per la família i la nació, i que posa el punt més patriòtic a l’espectacle. Peatge obligat en un film americà de gran pressupost.

2012 és una mena de refregit de pel·lícules de catàstrofes dels anys 70 passades pel sedàs dels efectes digitals.  Hi ha una mica de tot: tsunamis que fan bolcar un vaixell de luxe (L’aventura del Posidó, The Poseidon adventure, 1972), moviments de l’escorça terrestre que enfonsen autopistes i carreteres (Terratrèmol, Earthquake, 1974); la lluita de classes a l’hora de pujar a les arques futuristes (qualsevol de les versions sobre l’enfonsament del Titànic); i, finalment, una petita dosi d’apocalipsi bíblica, que sempre queda bé en pantalla gran.

L’elecció de l’actor John Cusak com a motor humà de la pel·lícula és sorprenent. Acostumat a projectes més modestos i molt més interessants, dóna una mica de credibilitat i d’humanitat -si això és possible en un film d’acció- al personatge que interpreta. Com a mínim, és un actor menys monolític i més graciós que el Sr. Charlton Heston! La resta d’actors són simples marionetes funcionals a remolc dels efectes especials. Fragments impersonals d’un trencaclosques, perfectament intercambiables i capaços de recitar uns diàlegs de manual que farien enrojolar qualsevol guionista decent, però que, de ben segur, seran del gust del públic aficionat als best sellers de Ken Follet i Stieg Larsson.

No m’imagino què hauria passat si els germans Lumière haguessin projectat tan sols el tràiler de la pel·lícula al Boulevar des Capucines, a París, l’any 1895 enlloc de L’arribada d’un tren a la ciutat. Segurament, a més d’un espectador li hagués agafat un atac de cor! Nosaltres ja estem curats d’espants.