De vegades, certes afirmacions sobre què t’agrada i què no poden fer-nos sentir culpables pel sol fet d’anar en contra del corrent d’opinió generalitzat.Veient la pel·lícula Julie i Júlia vaig experimentar el mateix plaer que molts sentim quan mengem una dolça, per exemple, una teula de xocolata. Som conscients que, en excés, no és bona ni per la salut ni per mantenir la línia, però si en mesurem la dosi per no embafar-nos -només un punt de dolçor en els nostres àpats i a la nostra vida- és, molt probablement, saludable.

Alguns espectadors s’afanyaran a qualificar la pel·lícula Julie i Júlia d’ingènua i un xic carrinclona. Una mena d’anacronisme en el panorama del cinema actual, ple fins a dir prou de llargmetratges amb uns efectes especials ensordidors però amb una nul·la, o gairebé nul·la, capacitat emotiva. Aviso, doncs, que no agradarà a un espectador acostumat al cinema digital, despersonalitzat i desnaturalitzat.

Aquest aire naïf que es respira al llarg del film s’explica perfectament si analitzem el currículum de la directora Nora Ephron. La seva ha estat una carrera -no massa prolífica, val a dir-ho!- dedicada a homenatjar estilísticament i temàticament els grans directors de la comèdia romàntica americana: Leo McCarey, director de Tu i jo (An affaire  to remember, 1957) pel·lícula que va servir de font d’inspiració per a Alguna cosa per recordar (Sleepless in Seattle, 1993); Ernst Lubitsch, director de El basar de les sorpreses (The shop around the corner, 1940) model original per a Tens un e-mail (You’ve got mail, 1998); la candidesa i els bons sentiments de Frank Capra; i, finalment, George Cuckor, perquè en els seus projectes cinematogràfics retratava, principalment, les peripècies vitals de personatges femenins.

L’argument de Julie i Júlia és simple: Julie Powell (Amy Adams), una noia americana que es troba -emocionalment- en hores baixes, decideix cuinar durant 365 dies les receptes contingudes en el llibre de Júlia Child Mastering of the French Cooking i explicar tota aquesta experiència en un bloc. Paral·lelament, la pel·lícula ens explica la vida de l’autèntica Júlia Child  (Mery Streep) i el procés que la va dur a escriure l’esmentat llibre.

El motor de la pel·lícula és, en aquest cas, l’aprenentatge culinari, però en el fons es tracta d’una excusa per parlar sobre com donar sentit a les nostres vides (la versió haute cuisine de The Jane Austen Book Club, 2007). Un tema molt del gust dels espectadors americans, grans aficionats i àvids devoradors de llibres d’autoajuda -curulls de receptes d’estar per casa per a la superació personal- que proliferen com bolets en aquelles latituds i que també han sabut exportar a l’estranger. Una estratègia per fer negoci com qualsevol altra.

Quant al repartiment del film, caldria destacar l’actriu Meryl Streep. Val a dir que la seva actuació no sorprèn. No, no m’interpreteu malament. Streep ens ha demostrat sobradament al llarg de la seva dilatada carrera la seva capacitat interpretativa. Aquest personatge és una demostració més que és una de les actrius modernes més dotades, amb un talent natural equivalent al de les grans actrius del Hollywood clàssic com Katharine Hepburn o Bette Davis, per posar un parell d’exemples. Streep ha fet de tot, sobretot drames, però també comèdies i, fins i tot, s’ha atrevit amb els musicals (l’adaptació al cinema de Mamma Mia!, 2008).

Stanley Tucci, que interpreta el paper del marit de Júlia Child, ja havia coincidit amb Meryl Streep en el rodatge de El diable es vesteix de Prada (The Devil wears Prada, 2006) i, per tant, es fàcil veure la complicitat existent entre els dos actors. En aquest film, l’actor ens torna a donar una altra lliçó de naturalitat i de savoir faire davant la càmara. Amy Adams també és un prodigi d’expressivitat, amb aquell punt de candidesa i simpatia que, per moments, recorda la Meg Ryan a Tens un e-mail, sobretot quan es dedica a fer ganyotes darrere l’ordinador mentre escriu els seus comentaris en el blog. Tanmateix, aquesta comparació no seria gaire lloable si tenim en compte que Ryan és una de les especialistes  en comèdia romàntica amb excés de sacarina. Però, curiosament, Adams ja ha demostrat que té altres registres més dramàtics, ja que va compartir escenes amb la mateixa Meryl Streep a la pel·lícula El dubte (Doubt, 2008), un duel interpretatiu dramàtic d’alta volada. Així doncs, l’actriu promet.

En definitiva, i si tenim en compte els temps angoixants i estressants en què ens ha tocat viure, i en els quals les visites al psicòleg ja no són un tràmit exclusiu del Woody Allen, podríem complementar la visita al psicòleg amb aquesta píndola de felicitat en forma de pel·lícula que conté un argument decent i unes interpretacions més que sòlides.