Retorn-a-Brideshead

“Aquesta nit he somiat que tornava a Manderley…” No, no us espanteu, apreciats lectors, no us heu equivocat de sala cinematogràfica. Aquesta és, en realitat, la crònica del retorn a Brideshead. Però, per a un bon cinèfil, resultava difícil no caure en la temptació i no mencionar aquesta cèlebre frase que el personatge interpretat per l’actriu Joan Fontaine recita off screen just al començament de la pel·lícula Rebecca (1940). La fascinació que ella sent per Manderley, pel misteri que envolta aquella aclaparadora mansió gòtica, és la mateixa que exerceix Brideshead en el personatge de Charles Ryder (Matthew Goode). Un cúmul de sensacions que passen per la veneració, el misteri i l’atracció.

Brideshead és un edifici però alhora el paradigma de la tradició, l’aristocràcia i la riquesa Britàniques. Tot allò a què un noi de classe humil aspira en la vida, i que, segons creu el mateix Charles Ryder, tard o d’hora estarà al seu abast gràcies al poder de seducció que sap que exerceix sobre els seus habitants. Però, darrere els murs d’aquesta mansió, entortolligada entre el luxe i les bones maneres, s’hi amaga una força oculta que uneix els membres d’una aristocràcia decadent –i els col·loca en un món completament apart de la resta de la societat- i que, al mateix temps, els destrueix: una creença religiosa irracional i inqüestionable. La religió es converteix aquí –utilitzant la visió paorosa que Edgar Allan Poe va crear en un dels seus contes- en un descens al Maelström, un vòrtex espiritual que absorbeix tothom qui està al voltant.

“Què és una vida sense fe?”, argumenta Lady Marchmain (personatge interpretat per Emma Thompson). No hi pot haver res més que la fe, una fe cega, que ens exigeix sacrificis i renúncies, i que ens serveix, al llarg de la vida, per preparar-nos pel trànsit cap al més enllà. Haig de confessar que, en un primer moment, la tria de l’actriu Emma Thompson en el paper de Lady Marchmain em va sorprendre una mica. Últimament havia aparegut en pel·lícules més aviat festives i, per tant, en registres més distesos (la mainadera màgica Nanny McPhee (2005) i la professora Sybil Trelawney a la saga Harry Potter). Ja era hora, doncs, que tornés a interpretar personatges de més qualitat i més adequats al seu gran talent. En aquesta pel·lícula, els seus diàlegs són d’una subtilesa finíssima, afilats i punyents. Sap com mostrar el menyspreu més sever sense perdre les formes, sempre amb un somriure a la boca. Però no només els diàlegs d’aquesta actriu són perversament deliciosos. També són impagables les converses que el pare de Charles Ryder manté amb el seu fill: sarcasme del més fi!

El contrast entre el Londres plujós i les penombres de Brideshead el tenim a Venècia. Charles, gràcies als vincles d’amistat i amor amb els fills de Lady Marchmain, Sebastian i Júlia Flyte, viatjarà fins a Venècia, on els plaers sensuals i sexuals en el carnaval de les màscares pels carrers de la ciutat es barrejaran amb els plaers purament sensorials de les viscontinianes escenes de platja. Serà a Venècia on el joc d’ambigüitats començarà a deixar pas a la crua realitat, i on els sentiments d’alguns personatges quedaran tristament afectats. Però, realment, Charles Ryder estima algú, o és simplement un arribista? O l’únic que l’interessa, l’únic que realment aspira a aconseguir és allò que representa Brideshead. Potser, perquè s’adona que aquest món de noblesa i luxe està a punt de desaparèixer, intenta atrapar d’alguna manera aquest miratge.

(Aquest article es va publicar a la pàgina web Impuls d’Opinió el novembre de 2008)